El silenci de la noucasada

Aquest cap de setmana m’agradaria anar a la platja. A Alexandra l’apassiona jugar amb l’aigua i, després del casament, ens convenen uns dies d’intimitat amb nosaltres i amb la naturalesa. El que passa és que jo sóc de pell molt blanca i necessito protecció. Necessito anar a comprar un parell de tubs de crema Coppertone. Al capdavall, vaig començar en això de la interpretació gràcies a un dels seus anuncis. Tenia 2 anys. I llavors vaig començar a intuir que una càmera era el meu personal mirall d’Alicia, perquè em dic Alicia i així em van conèixer els meus amics d’adolescència i els companys de la universitat de Yale. Quan em vaig graduar amb la millor nota de Literatura, vaig tornar al cine i allà em vaig canviar el nom, com si fos possible portar una doble vida. Universitària brillant o jove prostituta a Taxi driver, mare d’uns fills que porten únicament el meu cognom i ara feliçment casada amb Alexandra, la dona que em fa feliç i de la qual no he d’explicar res. La nostra vida ja és només la nostra.

Sempre he estat discreta i petita. 1 metre i 60 centímetres és més aviat poc. No espanto a ningú, però en canvi diuen els admiradors que transpiro la bellesa de la intel·ligència. Tant s’ho creuen que alguns rumors m’han col·locat com a membre de Mensa, un club internacional format per gent mentalment superdotada. Jo em mantinc en silenci. Perquè en aquest guirigall que és el món del cine el més valorat és el misteri. A vegades, quan estic sola, veig com les dues estàtues de l’oncle Oscar em miren des del prestatge que hi ha damunt la xemeneia. ¿Me’ls van regalar a mi o potser vaig ser jo un regal per a ells? Podria viure una vida mundana i he preferit ocultar-me del món. Podria ser una princesa de l’antic Siam com ho vaig ser a 'Ana y el rey', però a vegades no m’importaria ser com Marge Simpson, aquella combativa dona de monyo blau que ha de competir amb els seus fills i mimar el seu marit, Homer. Jo vaig ser la veu de Marge Simpson en un capítol del 2008. Vaig convertir aquell dibuix en una dona eloqüent que es defensava davant un jutge, i va ser una manera com una altra qualsevol de fer cine sense drames. Lluny quedava el Hannibal Lecter d’El silenci dels anyells. Ja ni tan sols recordava quan em van segrestar un fill en ple vol.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Per als crítics he de ser una esfinx impenetrable, de cos de marbre i urpes de lleó. Però per a la meva Alexandra he de ser la companya amb qui compartir la vida de forma igualitària. Les pantalles del cine només són llenços on projectem el pitjor de cadascú. Així em va passar amb aquell sociòpata anomenat John Hinckley Jr, que va disparar sobre el president Ronald Reagan només –així ho va dir– per cridar la meva atenció. El món de la ficció i el de la realitat estan plens de malalts socials. I jo només aspiro a conservar la meva salut mental. Quan llegeixo, sé que estic llegint una ficció, i de tant en tant m’agrada anar al teatre perquè m’enganyin. Perquè sé que el teatre és l’únic lloc on els actors ens enganyen i tenen la decència de dir-nos que ens enganyaran.

Ara, quan sóc la dona d’Alexandra i la mare de Charles i Christopher, m’agrado més que mai. I no necessito més oscars damunt la xemeneia, perquè la felicitat no te la dóna ningú si abans no te la guanyes tu.