Més Europa, sense parlar d'Europa
“En política no pots esquivar les grans decisions, hi has de fer front”. “No pots mantenir la gent dins una organització en contra de la seva voluntat”. Aquestes són declaracions que el primer ministre britànic, David Cameron, ha fet recentment a la radio de la BBC. Aquí, en canvi, el cap de l'executiu espanyol parla de “disgregació” i d'anar en contra la història quan es refereix al sobiranisme. Tan de bo, el sentit comú pogués accedir a La Moncloa. A Escòcia les properes eleccions del 25 de maig –per ells el 22- també es viuran com l'avantsala del referèndum, i Edinburgh pretén mostrar amb vots el seu europeisme enfront de l'euroescepticisme britànic.
Per molt que s'intenti, Europa sempre queda en segon pla. Aquí i allà. Ja hem vist i escoltat els espots de campanya dels partits catalans. Viurem quinze dies de propaganda –a través de blocs electorals que posen en entredit el dret a la informació- en que els caps de cartell defensaran el seu estatus en clau interna, i no europea. Artur Mas comparteix focus amb Tremosa en els vídeos de campanya i prendrà protagonisme en els mítings centrals de CiU. Oriol Junqueras treu el cap entre Terricabras i Maragall. El lideratge de Navarro en el PSC depèn del resultat de Javi López. El PP vol avalar les retallades a les urnes. I ICV-EUiA juga una partida pròpia i presumeix ser l'única formació amb una família estatal i europea que assumeix el dret a decidir. Més Europa, però sense parlar, en realitat, d'Europa.
A la seu del carrer Còrsega s'ha pres la decisió d'implicar Mas en la campanya. Una aposta, sense dubte, arriscada:vincular l'èxit del partit en aquests comicis i el lideratge del President de la Generalitat en el procés és un déjà vu. És cert que aquesta serà la lectura que es farà des de Madrid però, ¿era necessari avalar aquesta tesi a través de la campanya? Quan a les passades eleccions autonòmiques, Mas va demanar ser un Salmond a la catalana, l'electorat va preferir lideratges compartits. L'estratègia torna a posar entre espasa i paret l'elector sobiranista, que haurà d'escollir entre votar a un partit nítidament independentista o donar suport al lideratge del President en el camí cap a la consulta–malgrat la presència de Duran en alguns mítings-. Amb la candidatura unitària, aquest dilema no existiria.
Notícies relacionadesPer la seva banda, el PSC ha apostat per la por; recordant aquell “Si tu no hi vas, ells tornen”, ara opten per la personalització: “Guanyem Europa, aturem Rajoy” -com si el president espanyol anés algun lloc-. Els socialistes van guanyar les anteriors eleccions europees a Catalunya, i ara aspiren a l'empat amb CiU i ERC. Des del carrer Nicaragua demanaran el vot útil perquè el PSOE no faci el ridícul davant un PP desgastat per la crisi i farcit de casos de corrupció. També diran que el PSC és l'únic partit d'esquerres a Catalunya que s'incorporarà al grup socialista europeu i podrà incidir en la disputa entre Martin Schulz i Jean-Claude Juncker per la presidència de la Comissió. Ara bé, als crítics sempre els quedarà Ernest Maragall que, si el PSOE no el veta, aspira a ser un socialista a l'eurocambra.
“Fuck the troika”
Els ecosocialistes pretenen construir una Europa alternativa al voltant d'Alexis Tsipras i el tàndem Ska Keller i Jose Bové. Urtasun i el seu equip semblen disposats a captar els cupaires que s'han quedat orfes en aquests comicis, i utilitzaran el líder de l'esquerra grega –molt present en els discursos d'Urtasun- per aglutinar el vot de protesta, també dels joves. L'acte central de les joventuts al Parc de la Ciutadella portava el lema "Fuck the troika"; en els noms, no tenen competidor.
