El desafiament català
Sobirania i dret a decidir
La relació Espanya-Catalunya no es pot arreglar amb ajustos epidèrmics de la Constitució
Tenim un problema amb la sobirania. La Constitució diu de la sobirania nacional que «resideix en el poble espanyol»; i d'aquest, identificat amb la «Nació espanyola», predica una unitat «indissoluble». Per reforçar-la, després d'equiparar «nació» i «pàtria comuna de tots els espanyols», la declara «indivisible». Però passa que la citada sobirania està qüestionada en certes autonomies amb forta identitat nacional diferent de l'espanyola, que aspiren a proclamar la sobirania que ha de ser pròpia de les seves respectives nacions. És el cas de Catalunya, on és patent l'afany de la majoria de les seves forces polítiques per afirmar la pròpia sobirania, i això no deixa de ser una aspiració problemàtica perquè col·lisiona amb el dogma juridicopolític de la sobirania nacional a la Constitució.
Ha estat remetent-se a la Carta Magna que el Tribunal Constitucional ha emès sentència contra la declaració que va fer el Parlament de Catalunya al definir aquesta com a «subjecte jurídic i polític sobirà». Podem pensar que la citada sentència opera des d'un concepte mitificat de sobirania, correlatiu al concepte unívoc de nació des del qual el mateix tribunal va declarar inconstitucionals parts del nou Estatut, donant lloc a manifestacions d'afirmació de Catalunya com a nació que van originar la dinàmica política que ha acabat en el procés al voltant de la consulta sobre la relació entre Catalunya i Espanya.
Es pot estar en desacord amb la sentència del Constitucional. Però això no treu que es tracti de resolució en dret que, amb força de llei -expressió del filòsof Jacques Derrida-, obliga al seu acatament en l'Estat democràtic. Això complica el problema de l'accés a la sobirania que des de Catalunya es pretén, però incideix en la necessitat de transitar obrint vies legals consistents i fiables. Això llança a la recerca de camins de legitimitat per a la pretesa consulta, una cosa a la qual no tanca la porta la sentència del TC.
No obstant, la màxima complexitat pel que fa al dret a decidir -amb més complicació pel que fa a la possible secessió- no repercuteix a restar problematicitat a la qüestionada sobirania d'Espanya. Va bé recordar el citat Derrida quan en una conferència es preguntava com es pot fer perquè «tenir ganes de sobirania legítima no es converteixi en una malaltia i en una desgràcia, una malaltia mortal i mortífera». El pensador francès reconeixia que evitar un sobiranisme patològic «sembla del tot impossible», encara que per a això advocava per la política, el dret i l'ètica com a «formes de tractar amb aquesta impossibilitat». El consell val enmig de les realitats catalanes i espanyoles.
Si en la sobirania radica la qüestió política que avui enfronta Catalunya i Espanya, s'equivoquen els que creuen que la relació es podria arreglar amb un nou sistema de finançament o amb ajustos epidèrmics a la Constitució, com reformes de caràcter suposadament federalitzant però allunyades d'un Estat federal plurinacional.
La qüestió reclama política democràtica, llei interpretada amb la flexibilitat que pot acompanyar el dret i ètica centrada en l'imperatiu de dialogar per trobar solucions justes. I s'evidencia com a imprescindible revisar la mateixa noció de sobirania. No podem seguir amb un concepte mitificat de sobirania que a més a més bloqueja la possibilitat de solucions en clau de pacte federal entre subjectes que es reconeixen sobirans.
No podem seguir invocant la sobirania tal com s'ha entès des de Jean Bodin fins ara -amb els atributs divins d'absoluta unitat i indivisibilitat-. Hem de relativitzar-la com a ficció juridicopolítica -com diria Montaigne- que va ser legítima per sostenir l'artifici de l'Estat, però que avui necessita ser reelaborada per radicar-la de forma conseqüent en els ciutadans que amb el vot conformen la seva decisió col·lectiva. No hi ha força de llei sobirana al marge de -i encara menys en contra- la voluntat ciutadana.
Notícies relacionadesEl reconeixement de sobirania que implica el pacte constituent que Espanya necessita comença pel del dret a decidir en una consulta en la qual el poble -la ciutadania catalana, perquè és allà on ha d'arrencar un ordre constitucional possible, ja que és a Catalunya on l'existent es qüestiona en la seva legitimitat- emeti la seva opinió sobre el futur polític pel qual aposta.
Sobirania és, doncs, decidir, fins i tot en un referèndum consultiu, però és l'expressió al capdavall d'una opinió pública de la màxima rellevància que no deixa de ser, com Jürgen Habermas va afirmar, camí de sobirania fluïdificada, és a dir, la que corre per les venes d'una ciutadania que exerceix el seu dret a la participació política.
