Convidat per l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), he tingut l’oportunitat de participar en les Jornades Catalunya Futur. Rectors d’universitats, empresaris catalans i ponents estàvem convidats a reflexionar sobre formació i mercat de treball. Molts temes sobre la taula, com generar un model econòmic de més qualitat i quin paper ha de jugar la indústria. I, sobretot, la necessitat de revisar el que fins ara ha estat el diagnòstic hegemònic sobre la relació entre mercat de treball i educació i formació.
És el sistema formatiu el que no promou les qualificacions necessàries per un teixit econòmic que volem intensiu en innovació? O potser és que el teixit econòmic que aposta per la innovació i la qualitat és la minoria i no té capacitat d’ocupar tots els joves formats del nostre país? És el sistema educatiu el que no esta a l’alçada o potser és el teixit econòmic el que envia incentius perversos als joves? Existeix alguna correlació entre el nivell de qualificació dels treballadors i la seva retribució per les empreses? O moltes de les empreses no retribueixen als seus treballadors atenent el seu nivell formatiu? És possible que les empreses retribueixin millor la dedicació intensiva dels treballadors, encara que no disposen de formació, que als treballadors millor formats? És possible que durant la bombolla molts joves abandonessin els estudis tècnics professionals per treballar en feines no qualificades, però millor retribuïdes? És possible que una part dels nostres universitaris s’hagin vist abocats a la subocupació perquè el teixit econòmic no els facilita feines qualificades, ni en els moments de creixement? És possible que una bona part dels treballadors immigrants que tenen nivells formatius superiors a la mitjana hagin estat abocats a la subocupació? Tenen a veure aquests incentius perversos que envia el teixit productiu amb l’augment de les taxes d’abandonament prematur de l’educació post obligatòria, que es va produir durant la bombolla? Pot estar aquí l’explicació que, un cop ha esclatat la bombolla, les taxes d’abandonament prematur hagin millorat significativament, sense que hagin canviat les polítiques educatives ni augmentat els recursos – més bé al contrari-?
En resum, haurem comès durant molts anys un error tan antic com la humanitat, confondre causes i efectes? No hauríem de revisar el nostre diagnòstic sobre la relació entre sistema educatiu, model econòmic i mercat de treball?
Els empresaris presents en els Jornades no identificaven aquest diagnòstic alternatiu amb la realitat que ells coneixen. Lògic, tots ells són empresaris industrials que han apostat per la internacionalització i que no entenen el futur sense treballadors formats, estables i ben retribuïts. Només hi ha un petit detall, representen una molt petita part de l’empresariat i, sobretot, són empresaris industrials, de sectors on la productivitat no va vinculada a salaris baixos sinó a qualificació, innovació i millores organitzatives. I és aquí on rau el nostre principal repte, l’estructura productiva del nostre país.
Males gestions econòmiques
El nostre teixit econòmic pateix importants desequilibris estructurals, que la bombolla especulativa va agreujar i que la crisi ha deixat al descobert. Un excessiu pes de sectors econòmics, com la construcció residencial i el turisme de temporada, amb molta estacionalitat, de tendències ciclotímiques, d’elevada rendibilitat sense necessitat de gaire innovació, que incentiva un model de mercat de treball de forta precarietat.
El segon factor és una estructura productiva formada majoritàriament per pimes i, sobretot, microempreses. A Espanya el 78% de les empreses tenen un màxim de cinc treballadors, mentre que a la UE es considera PIME fins a 250 treballadors. Això fa que el nostre teixit productiu sigui especialment sensible als cicles econòmics, feble davant les crisis i amb dificultats per la internacionalització.
Junt amb aquests factors d’estructura econòmica, ha estat determinant unes polítiques que en el terreny laboral, econòmic i fiscal, lluny de contribuir al canvi del model, han incentivat els seus desequilibris.
Durant la bombolla especulativa, el retrocés de la indústria ha estat notable. I de totes les causes, la més important ha estat els incentius perversos que arribaven des del mercat i des de la política. El mercat retribuïa les inversions en la construcció i el turisme amb uns beneficis que multiplicaven per molt els de la indústria. Amb molta menys inversió i menys riscos, la rendibilitat de la inversió en aquests sectors ha estat molt més elevada que en la indústria. I el que és pitjor, sense necessitat d’innovació ni millora de la productivitat. És un cas que evidencia els riscos provocats pels incentius perversos del lliure mercat, sense regulació. La combinació abundant de sol i sòl, adobada amb diner abundant i barat i una economia globalitzada, ha estat mortífera.
A més, les polítiques públiques ho han agreujat. Amb una visió a curt termini, de gran lluïment per part dels governs, el que s’ha fet és agreujar encara més aquests desequilibris amb més incentius perversos. Els d’unes reformes laborals que han alimentat la precarització de les condicions de treball o unes polítiques fiscals que han incentivat l’especulació a curt termini.
Aquestes són algunes de les causes de la caiguda del pes de la indústria en la nostra economia. Primer, durant la bombolla, es va produir una forta desinversió per reconduir el capital cap a sectors més rendibles. Després, amb la crisi, s’ha produït una forta destrucció de teixit empresarial que, malgrat disposar de productes adequats i mercats, no tenia prou musculatura per encarar la crisi i la manca de capital i finançament.
Unes petites llums d’esperança són les que aporten aquelles empreses que han aprofitat la crisi per obrir-se cap a l’exportació o la internacionalització, tot i que encara són una minoria, especialment entre les pimes. Perquè la mida, en economia, sí importa. I aquí topem amb un altre dels mites malèfics de l’economia i la política, especialment a Catalunya. La imatge entre bucòlica i romàntica de les pimes ens ha fet perdre de vista que a les pimes cal ajudar-les, però no perquè continuïn sent pimes, sinó perquè deixin de ser-ho. I aquí topem amb un gran obstacle, l’escassa cultura de cooperació de les nostres pimes, un mal entès concepte de competitivitat que exclou la cooperació inter- empresarial.
Tenim davant nostre la possibilitat de redreçar alguns d’aquests problemes estructurals de la nostra economia, però el primer que hem de fer és saber que no hi ha dreceres ni solucions ràpides. I que, malauradament, les forces del mercat ens arrosseguen cap a la reincidència.
I que, per evitar tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, necessitem fer tres apostes nítides. Reforçar el paper de la indústria, augmentar la mida de les empreses i ampliar l’aposta per la internacionalització. I, sobretot, desincentivar un model econòmic que sense innovació, sense formació ni qualitat de l’ocupació, aconsegueix importants beneficis.
No es tracta de condemnar sectors com la construcció o el turisme. Al contrari, poden i han de jugar un paper important. Per exemple apostant per la rehabilitació o la industrialització de la construcció. O en el turisme apostant per la desestacionalització i l’oferta de més qualitat. Però la clau en els propers anys passa per reforçar, i molt, el paper de la indústria.
Notícies relacionadesLa política pot i ha de jugar una funció important en aquesta transformació del teixit productiu. I el primer que s’hauria de fer és canviar la política de “business friendly” que pot representar BCN World per la política d’“industry friendly” que pot representar Alstom de Santa Perpetua, per posar només alguns exemples d’actualitat.
Post publicat al blog de Joan Coscubiela
