Cirici Pellicer, el sentit de la rauxa

Al llarg del 2014 em sembla que se celebraran a Catalunya bastantes manifestacions i commemoracions col·lectives que aniran alimentant l'entusiasme i el suport popular al procés sobiranista que ja està en situació decisiva. Amb tant de seny com ens envolta, convé ara no perdre l'empenta de la rauxa. És clar que fins i tot la rauxa cal aquí argumentar-la estratègicament per poder explicar -i explicar-nos- quins són els valors culturals i polítics que han de sustentar la consciència nacional quan hi hagi un nou pacte territorial.

Per això caldria no oblidar les ocasions que ofereix el mateix calendari: de dates tan rememoratives com l'Onze de Setembre n'hi ha poques, però n'hi ha moltes altres que al llarg de l'any poden servir de referència, sobretot si el que volem subratllar com a factors essencials del futur són l'ambició cultural i la voluntat democràtica en una nova interpretació generacional. Perquè és el futur el que hem de comprometre a partir de la modernitat productiva, econòmica, social i cultural. Evidentment, ja s'han utilitzat alguns aniversaris o algunes coincidències cronològiques per reforçar la presència d'aquest compromís i el seu testimoni històric. Però convé que la ciutadania exigeixi una intensitat comunicativa que reforci encara més la idea d'un país substanciat en la cultura i l'aprenentatge dels més joves o amb el mestratge d'aquells que hi han mostrat participació i ensenyament i que ja hi han treballat amb aquest esperit de nació moderna disposada al progrés.

Un dels aniversaris que he vist que se suggereixen com a rememorables és el centenari d'Alexandre Cirici i Pellicer, un personatge clau per explicar com s'interpreten a Catalunya els ideals de la cultura, la democràcia, la igualtat i el benestar. Format en la coherència pedagògica de la República i de la Catalunya autònoma i, per tant, en la plenitud de l'educació humanística com a eina política, va saber utilitzar-ho en un ventall d'activitats que el feren indispensable en qualsevol intent de ­redreçament cultural i polític del país en una època difícil i perillosíssima.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

El ventall d'activitats abastava des del retorn a allò popular fins a la reconquesta dels orígens cultes i les transferències internacionals seguint la doble herència del Modernisme i el Noucentisme. Vegem si no la tasca feta en la inscripció de les noves disciplines del disseny industrial, la formalització d'un sistema de crítica i informació artística d'abast internacional però amb eixos que passaven per la història de Catalunya, la investigació i la divulgació dels esdeveniments significatius del folklore, la primera formulació històrica de l'art català en la seva integració a l'art universal. Quan va tornar de l'exili ho abocà tot a programar una generació d'artistes i professors catalans que calia integrar internacionalment, utilitzant els mitjans modestos i massa provincians a què obligaren les circumstàncies contradictòries, com, per exemple, les generoses pàgines de la revista montserratina Serra d'Or, en les quals va muntar la primera síntesi de la modernitat artística de Catalunya. Per altra banda, Picasso antes de Picasso és l'intent més reeixit de mostrar al món la participació catalana profunda i completa en la cultura de la modernitat. Com El arte modernista catalán, és el primer testimoni de la presència del Modernisme en un moviment internacional d'una gran envergadura catalana.

I tot això encara té més valor com a tarannà cultural del país perquè en cada operació s'hi descobreix una voluntat institucional. L'interès pel disseny va comportar la creació de dues escoles i l'inici de les llargues experiències escolars a tot Catalunya que cal considerar models pels processos d'institucionalització que hem de preveure a la nova Catalunya. La creació d'una col·lecció d'art català va ser el tret de sortida d'una nova política de museus. I, al seu pas per la Universitat, va assajar programes per a nous mètodes crítics i hi va deixar establert un format d'especialistes en sociologia de l'art i els testimonis productius de les primeres batalles dialèctiques a nivell europeu sobre els nous gèneres de la semiologia. En l'última etapa de la seva vida es va incorporar plenament a la política, segurament pensant que allí trobaria tots els instruments per convertir les seves idees i els seus sistemes en la realitat d'un país nou. Però la política no l'hi va facilitar i es quedà ben arrelat a les seves idees. Però potser sí que ara és l'ocasió perquè el seu mestratge compleixi la seva funció si el fem participar en la línia d'entusiasmes populars que genera el procés per la sobirania. I a l'exemple Cirici se n'hi poden afegir molts més, tots disposats a donar sentit i coherència a totes les rauxes.