¿Nacionalistes d'esquerres?

Tot nacionalisme necessita delimitar el conjunt de persones a les quals confereix la condició de membres del seu poble o nació; necessita definir (o construir, si abans no estaven ben definides) les essències d'aquest poble (els seus trets identitaris) i oposar-les a totes les altres que pretenguin contaminar-les o desdibuixar-les; i també necessita definir els enemics d'aquest poble. Els nacionalismes que pul·lulen per Europa (nacionalpopulismes) han establert amb claredat qui són els seus enemics: els immigrants, perquè porten cultures estranyes, i els polítics de Brussel·les, perquè són estrangers que pretenen governar des de fora.

El nacionalisme català és democràtic, i això el situa en un espai diferent del dels nacionalismes d'extrema dreta europeus, però té uns fonaments semblants. El que contamina la identitat catalana és el que és espanyol, i els governants externs són a Madrid. En l'aspecte econòmic parla de balança fiscal, com si els impostos els paguessin els pobles i no els ciutadans. El poble català queda perfilat com un conjunt orgànic que s'ha de defensar unit de l'assetjament exterior (units, per exemple, els que s'han enriquit amb la bombolla del totxo amb què han perdut la casa per l'esclat de la bombolla). Però el més sorprenent és que aquestes idees aquí siguin transversals a tot l'espectre polític. ¿En quin moment es va deixar imbuir l'esquerra per aquests plantejaments tan profundament dretans?

Diu Antonio Muñoz Molina al seu llibre Todo lo que era sólido que «en altres èpoques la dreta havia cregut en les essències, l'esquerra en els esdevenirs; la dreta en tot allò originari i inamovible, l'esquerra en el que es construeix sobre la marxa, en el que es pot fer millor. La dreta, des del Romanticisme alemany, havia celebrat el que és autòcton; l'esquerra, el que és universal; la dreta, la lleialtat a la terra i a la sang; l'esquerra, l'internacionalisme i la ciutadania del món».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A Catalunya, el que era propi de la dreta ha impregnat bona part de l'esquerra. Mentre que la dreta es divideix entre nacionalisme espanyol i català, l'esquerra està àmpliament imbuïda del segon, i sembla haver oblidat que més important que el marc territorial des del qual es governa són els continguts d'aquest govern. Els que estem contra tot nacionalisme i no fem cas dels cants a la sobirania nacional (catalana o espanyola) ens havíem convertit en una raresa, però potser estem en un punt d'inflexió després de l'aparició de Federalistes d'Esquerres.

Potser encara és possible aspirar a una esquerra que rebutgi tant el nacionalisme espanyol com el català i que enterri aquest anacronisme que ja constitueix el concepte de sobirania nacional. Una esquerra que concentri els seus esforços en la transformació que requereix la política, tant en el terreny de la regeneració democràtica com per construir una alternativa a les tres dècades de domini ultraliberal que ens han portat al pou on ens trobem.