MONÒLEGS IMPOSSIBLES
Molts temps i un sol país
El cantautor Raimon, el passat 2 de maig. /
Diuen que tinc els cabells blancs, però el color dels meus cabells és lluminós, brillant, sencer, com si creixés al camp adobat del meu cervell i de la meva veu. Això de la veu és sorprenent. Diuen que la veu és l’últim que es perd. Jo tinc veu i dubto de tenir vot. En la moda catalana d’aquests temps em pregunten cada dos per tres si sóc independentista i jo els dic que no, que no n’estic del tot convençut. Al capdavall, crear un Estat amb un altre Estat veí que va a la contra pot comportar molts problemes. Que m’ho diguin a mi, que sóc valencià i que acostumo a passejar per València en la més absoluta soledat sense que ningú em molesti. Jo no vull que per anar de Barcelona a València hagi de travessar una frontera i ensenyar la poteta al policia nacional de torn. La meva vida professional està plena de policies nacionals i ja n’estic una mica fart.
Però parlava de la meva veu. Si Xàtiva hagués estat Las Vegas, la veu seria jo i no Frank Sinatra. Vaig començar en aquest ofici a dalt d’una moto cridant allò d’Al vent, la cara al vent. Després va venir el Diguem no, que es va convertir en un himne. Em van acollir a Madrid, a Euskadi, a París, a Cuba i al Japó i em vaig sentir tan estimat com vigilat. Amb la democràcia, les cançons van continuar, però ja eren cançons de veritat, tranquil·les, pensades. M’hauria agradat veure què hauria passat si les meves cançons haguessin servit de música de ball. Però les meves cançons ja no eren meves. Les cantava la gent fins i tot amb aquell accent valencià que a mi em sortia de dins. Vaig deixar la cadira de boga que em servia per tocar i vaig posar tres o quatre músics perquè ennoblissin les meves cançons. De les facultats universitàries vaig passar a actuar als grans auditoris. Fins i tot una vegada, el 1997, vaig debutar a la plaça de toros de Las Ventas. M’ho havia demanat el meu amic Fernando López-Amor, director general de RTVE per fer un acte de protesta per l’assassinat de Miguel Ángel Blanco. Va ser un desastre. Hi ha una Espanya que entén el país com una finca particular i que no està disposada que l’esquerra ocupi els seus escenaris. L’esbroncada va ser tremenda. Fins i tot els jerarques del PP van haver de demanar excuses amb la boca petita. Va ser una manera de tornar a la música íntima. El públic ja no era ecumènic i els cantants o els actors ens estàvem convertint en ninots de pim-pam-pum. Millor a casa, doncs.
Només molt de tant en tant faig recitals grans. D’alguna cosa s’ha de viure. I des de l’escenari vaig veient com el públic també ha experimentat un natural fenomen d’alopècies i cabells blancs. Ells i jo som els fills d’un segle carregat de silenci. En les fotografies promocionals ja no tinc aquell posat de rebel amb causa. Seguim lluitant per moltes altres causes, però ara val la pena ensenyar les dents, no per mossegar sinó per somriure. He tingut sort a la vida. I m’agradaria que els meus amics també sentissin la sort d’haver-me conegut i d’haver-se reconegut. Em consta que ja no tornaré a passejar per València en la soledat del proscrit.
