La roda
La política que arriba
El superdiumenge electoral d'aquest cap de setmana ha frenat les esperances de canvi que la socialdemocràcia europea tenia dipositades en Martin Schulz. El problema s'agreuja, no obstant, quan s'entreveu certa incapacitat per construir escenaris de canvi alternatius a curt o mitjà termini. Costa imaginar que la fragmentació del vot de l'esquerra, la consolidació de l'extrema dreta i el fantasma del discurs populista amenaçant, amb diferents intensitats i colors per tota la Unió Europea, sigui la solució que aquesta requereix.
El terratrèmol electoral adverteix que els partits més consolidats són incapaços de donar resposta a les demandes del conjunt de la ciutadania davant els reptes d'Occident. No obstant, el fantasma populista que creix a tota la Unió Europea només ofereix garanties d'assenyalar els problemes i plantejar les preguntes correctes, però no de solucionar-los. No són bons temps per al reformisme, però tampoc hi ha prou raons per a la revolució.
L'ànsia de certeses i anàlisis simples contrasta amb les incerteses a les quals ens aboca el model occidental i el complex motor que mou el món. És clar que, apel·lant a la complexitat, s'ha deixat d'actuar en moltes ocasions, i s'ha donat via lliure als que posseeixen interessos molt clars i que normalment atempten contra els que menys culpa en tenen.
Notícies relacionadesAixí mateix, i pel que fa al nostre país, fins i tot amb totes les crítiques que es vulguin fer als que plantegen la independència de Catalunya, no queda temps, ni hi pot haver excuses, per no iniciar un procés de diàleg que culmini en una transició política. Perquè arribats a aquest punt, l'únic que queda per concretar
-i depèn encara de la capacitat de la política per trobar solucions- és el subjecte polític i la intensitat d'aquesta transició: reforma o revolució.
