Euroescèptics, crítics i sobiranistes

Els primers senyals d’alerta em van arribar per les xarxes socials, a l’aeroport de Sevilla. De fet, en el mateix moment que mitja Europa es posava les mans al cap perquè les exit polls franceses donaven la victòria al Front Nacional, jo embarcava en un avió. 'Le Monde' i 'Le Figaro' alertaven que França estava revoltant-se contra la vella guàrdia --com així va ser--, contra l’'statu quo' o l’'establishment', com li vulguin dir. Una nova patacada per la política d’Hollande, que ni amb el tomb social-liberal encarnat per Manuel Valls sembla convèncer el seu electorat. Entre els molts comentaris que despertava la notícia, una piulada de l’amiga Carme Colomina virava el focus d’atenció cap a Grècia: Syriza podria ser la primera força política, també segons les enquestes a peu d’urna. No va fallar.

Europa ha parlat a les urnes, que segons diuen tots els candidats, “mai s’equivoquen”. Si és així, caldrà que entre tots fem una reflexió sobre què està passant a la Unió Europea. Mentre les setmanes prèvies a aquestes eleccions, Ucraïna gairebé vivia una guerra civil entre prorussos i proeuropeus, els resultats electorals han deixat un panorama esquerdat a l’interior de la Unió. Una eurocambra que ha girat cap a l'escepticisme. França vol recuperar la grandeur a costa de fomentar l’orgull patri, Grècia està fins al capdamunt de la tutela alemanya i els britànics cada dia són més reticents amb la UE --el Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP) ha estat la força més votada--. La crisi econòmica, la tensió dels rescats i la disciplina merkeliana han creat anticossos, que s’afegeixen a la persistent llunyania d’unes institucions europees que són incapaces de poder-se explicar amb claredat davant dels ciutadans, per molt que el 80% de lleis estatals són producte de les transposicions de directives europees. Al sud d’Espanya, que vaig visitar el cap de setmana electoral per motius professionals, el temps acompanyava per torrar-se a les platges de Cadis i de Huelva, que per molts era més motivador que visitar un col·legi electoral.

Ressaca electoral

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Després d’aquestes eleccions europees, també el mapa polític d’Espanya difícilment tornarà a ser el què era. Per una banda, el bipartidisme s’ha acabat --com bé resava Albert Rivera (C’s) després de col·locar 2 eurodiputats a Estrasburg-- i la victòria pírrica del Partit Popular l’hauria de fer reflexionar sobre què està fallant. Per l’altre, el càstig a l’establishment ha fet aflorar noves opcions, a dreta i esquerra dels dos grans, que debutaran a la política europea fiscalitzant el 'diktat' alemany (i el seguidisme que en fa Rajoy). A Catalunya, en ple debat sobiranista, ja des de mitja tarda la mirava més local es felicitava per l’increment, al voltant del 10 punts respecte al 2009, de la participació. De fet, era també un dels primers titulars d’alguna edició digital de diaris editats a Madrid (por?). Aquest increment es pot entendre pel context que viu el Principat, marcat per una efervescència política que ha situat el debat Catalunya-Espanya-Europa al centre de la campanya electoral. Si no, vegin els lemes de campanya dels principals partits sobiranistes, vertaders guanyadors de les eleccions a nivell autonòmic: el 61,1% dels vots van anar a parar a partits o coalicions pro consulta (ERC, CiU, ICV-EUiA, Podem, Primavera Europea i EH Bildu-BNG)).

Doble eix català

Catalunya, sempre necessitada de posicionar l’electorat en el doble eix (centre-perifèria, capital-treball) va viure una jornada electoral amb la vista posada al 9-N, i amb la voluntat de fiscalitzar el lideratge d’Artur Mas. Però, una anàlisi més profunda dels resultats --i evidenciant per damunt de tot el triomf històric d’Esquerra-- encara ens presenta una CiU que ha aguantat el tipus (ha pujat 110.000 vots absoluts) al costat de dues formacions (republicans i ecosocialistes) que han tingut resultats admirables, passat del 9,2 al 23,66% dels vots els d’Oriol Junqueras i del 6,08 al 10,30% els verds. Però, l’eufòria, per tots, no pot ser absoluta. Si bé el procés no té marxa enrere (i Europa n’haurà de prendre nota), també a Catalunya la participació no va superar el 50%. Els partits pro consulta encara tenen molta feina.