Mars minats a l'Àsia

L'explosió de violència antixinesa al Vietnam a causa del desplegament per part de Pequín d'una plataforma petrolífera en aigües de les illes Xisha o Paracel, en una zona reivindicada per Hanoi, evidencia la magnitud dels desafiaments a la seguretat i l'estabilitat a la regió. El problema deriva de la reivindicació per part del gegant asiàtic de la pràctica totalitat del mar de la Xina meridional al voltant de la coneguda com a línia de nou traços que els països veïns rebutgen. El control efectiu d'aquest arxipèlag per part de la Xina es va consumar fa  dècades, però les disputes per la sobirania no han cessat.

Per a la Xina, el Vietnam juntament amb les Filipines i el Japó, encara que no exclusivament, són els tres principals referents de les discòrdies territorials. No obstant, després de la visita del primer ministre Li Keqiang a Hanoi la tardor passada, la cooperació semblava haver-se encaminat satisfactòriament, fins i tot en el capítol marítim. Després d'aquests incidents, les relacions bilaterals retrocedeixen a un nivell catastròfic. Per una altra part, les tensions amb Manila a propòsit de les illes Nansha o Spratley van experimentar un salt qualitatiu arran de l'anunci de les Filipines de recórrer al tribunal del dret del mar d'Hamburg. El litigi al voltant de les illes Diaoyu/Senkaku ha enervat els ànims en les relacions sinojaponeses.

La contextualització de l'auge d'aquests contenciosos estaria incompleta sense una al·lusió a la decisió nord-americana de bascular cap a la regió a la recerca d'un «reequilibri estratègic», en la pràctica destinat a contenir l'emergència de la Xina. La rivalitat sino-nord-americana troba en l'Àsia-Pacífic, la regió més dinàmica del planeta des del punt de vista econòmic, l'expressió més destacada. D'una part, a través de la promoció de plataformes d'integració com el TPP, l'Acord Transpacífic, liderat pels EUA i que inclou el Vietnam però no la Xina, o el fòrum de cooperació RCEP, liderat per la Xina però que exclou els EUA. En l'ordre de la seguretat, després de les recents visites a la regió del secretari de Defensa Chuck Hagel i del mateix Obama hem assistit a un reforçament de les aliances militars amb els seus socis privilegiats, fins i tot encoratjant el final del pacifisme constitucional nipó.

El fet que la decisió xinesa de desplegar la seva plataforma en aigües de les Xisha es produeixi després d'aquestes gires, no sembla una casualitat. Al contrari, assenyala que Pequín recull el guant llançat per la Casa Blanca, desmenteix el discurs de neutralitat de l'administració Obama  a propòsit de les querelles territorials i envia el clar missatge a Washington que no té intenció de cedir a les amenaces ni als intents d'impedir la seva emergència o limitar la seva influència a la zona.

La decisió xinesa indica que el PCX sembla haver-se embarcat en una clara estratègia de marginalització dels Estats Units en la regió assumint els riscos que això  comporta, ja que obligarà la Casa Blanca a reaccionar d'alguna forma per no veure la seva credibilitat totalment qüestionada. La duresa de la reacció vietnamita, però també l'elevació del to a Manila, els gestos desafiadors de Tòquio o els girs estratègics més o menys evidents registrats en les posicions de Myanmar o Malàisia també respondrien a una incitació per part dels EUA i comptarien amb promeses de suport per part de Washington de les quals en algun moment haurà de respondre. ¿Ho podrà fer?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si a això hi afegim la fràgil situació a la península coreana, la multiplicació de maniobres militars de tota mena i amb la participació de tots els exèrcits de la regió i pròxims, i la creixent expectativa respecte a la possibilitat d'un cop d'autoritat per part de la Xina que pugui simbolitzar el segon inici del segle XXI, el mapa de la regió apareix força complex. L'absència de mecanismes multilaterals eficients per resoldre els problemes de seguretat i les preferències de Pequín pels marcs bilaterals i la limitació al marc asiàtic de les solucions, sense arbitris externs, assenyala un marc de difícil superació.

L'increment de la  desconfiança estratègica respecte a la benevolència del poder xinès pot afectar la viabilitat de les seves ambicioses propostes en el terreny econòmic que, malgrat tot, segueix sent la punta de llança de la seva estratègia. La Ruta Marítima de la Seda podria trobar més dificultats de les esperades si no s'acompanya d'una moderació de les divergències i de les passions nacionalistes. I si els EUA i la Xina no troben un llenguatge comú, cosa molt difícil mentre Pequín persisteixi en la sobirania del seu projecte, les complicacions seguiran pujant esglaons. Al cap i a la fi, és a l'Àsia on els EUA podrien deixar de ser una potència global.