La caça

Estan inquiets, sembla que fins i tot irritats. Per això han posat en marxa tota la maquinària. La que es veu, es llegeix i se sent però, probablement també, la que es mou a la zona fosca, la que busca a les clavegueres. Deuen haver donat ordres de regirar on sigui per trobar qualsevol debilitat. Amb poca cosa es construeix una bona calúmnia. ¡És tan vulnerable la reputació, tan senzill destrossar-la!

Sí, senyors i senyores: ha començat la caça de Pablo Iglesias, el cuetes, el telepredicador, egòlatra, amic d'aiatol·làs, populista i chavista. No un rogelio dòcil -com anomenen els pijos de Madrid els socialistes- sinó un dimoni d'esquerres.

Siguem comprensius amb l'instint cinegètic que s'ha despertat en la classe política convencional: acaben de robar-li la cartera davant dels nassos. Un milió dos-cents mil espanyols que ells creien abstencionistes (aquesta benedicció per a l'statu quo), es van aixecar del sofà amb ganes de fer un crit a l'urna. I l'establishment encara no s'ho explica. Ningú ha explicat amb més sinceritat que Marta Ferrusola l'estranyesa que sent el poder quan és desafiat. Li va passar quan Maragall, Carod i Saura es van unir per desallotjar CiU del Govern català, un «robatori», va dir ella llavors, «com quan algú t'entra a casa». Així se senten molts aquesta setmana. Pablo Iglesias i el grup de professors universitaris del nucli dur de Podem, bregats en els moviments socials, fills del seu temps, usuaris naturals de les xarxes socials, s'han convertit en una amenaça per als arriolas dels partits convencionals. Per això va resultar especialment patètic escoltar l'assessor més ben pagat d'Espanya qualificar de friquis els triomfadors de les eleccions.

La maleïda televisió

També és humana la irritació d'A-rriola: en quatre mesos i amb un pressupost de campanya inferior al que ell cobra en mig any per aconsellar compareixences en plasma, faran seure a Brussel·les cinc eurodiputats. La casta -terme en alça- està que mossega i els seus ariets mediàtics transmeten que tot és per la maleïda televisió, que crea monstres. I ho diuen uns exemplars que viuen a la tele, en una tertúlia sense fi. Tanta coherència esgota.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És aviat per saber si Podem és el cavall de Troia al cor del sistema o un visitant que aviat es desarmarà. Avui i ara, no obstant, és un tàvec que mossega en totes direccions i que actuarà com un revulsiu. I això, com diu el hashtag de Podem, #EssoloElPrincipio. ¿Algú dubta que el pròxim intent sigui un Syriza espanyol? Caldria jubilar alguns dinosaures d'IU, sumar amb ecologistes i moviments socials com la PAH... i buscar un bon cap de llista. Posem-hi una Ada Colau.

Mentrestant, els socialistes desfullen margarides a punt de convertir-se en Los otros. De fet, a Catalunya ja ho són.