MONÒLEGS IMPOSSIBLES
Mare coratge
Hi ha un temps per morir i un temps per néixer. També hi ha un temps per començar i un altre temps per deixar-ho. Doncs jo ho he deixat. Acabo de fer 40 anys i de tant de lluitar contra les hipoteques m’estava quedant amb la meva vida hipotecada. En la lluita contra els poderosos sempre hi ha relleus, perquè el poder no descansa. I el poder dels banquers a Espanya no té entranyes. Fins i tot s’atreveixen a dir que la culpa és nostra. Ens van ballar la dansa dels set vels perquè acceptéssim firmar la hipoteca i després, quan les coses s’han torçat, arriba la policia a casa per treure’t del pis i quedar-se ells amb el deute i amb la vivenda. No sé com encara s’atreveixen a dir que la culpa és nostra. "Mals temps per als negocis", diuen. Deu ser per als nostres negocis, perquè el dret a la vivenda mai ha estat un negoci, però en canvi enriquir-se a costa dels pobres, això és més vell que el món. Deien que vivíem en una crisi i el que estaven ordint era una estafa.
Però em no vull posar més trista del que estic quan rebo una d’aquelles persones que no saben on aniran. He plorat molt quan, cas per cas, han vingut a mi per demanar-me una samarreta de color verd. No ha estat una gran victòria això de la PAH, però hem evitat que es portessin a terme 1.135 desnonaments i hem aconseguit una a una 1.402.835 firmes per promoure la Iniciativa Legislativa Parlamentària. Allà es va quedar el PP en la més absoluta de les soledats i algun dia se l’hauran de menjar. De ser uns simples antisistema hem passat a aconseguir que ens facin cas els tribunals, la Unió Europea i fins i tot les Nacions Unides. És veritat que a les Nacions Unides ningú els fa gaire cas, però queda un reconeixement que m’omple d’una certa i legítima vanitat. Cada vegada que m’han insultat els portaveus de la banca, cada vegada que he rebut una trucada amenaçadora, m’he sentit més convençuda de la meva vida. És llavors quan he anat a veure el meu fill Adrià per dir-li que no s’oblidi d’estar sempre amb la gent i per a la gent.
Fa unes setmanes que vaig deixar de ser portaveu de la PAH i, malgrat tot, em sento bé. No hem acabat amb el sistema, però alguna cosa s’ha guanyat aquests anys. He après a conèixer les mels del lideratge i també els seus riscos. Hi ha un moment en què els portaveus ja no som portadors de res, perquè la gent s’acomoda i confon el portaveu amb un cabdill. Aquest és el risc d’encasellar-se massa temps en aquest petit món de decisions. Quantes hores guanyades als serveis jurídics de la banca i quantes hores en què el meu món s’ha aturat per donar-lo als altres. Ha plogut molt des que vaig estar a Milà amb una beca Erasmus. He estat una bona estudiant de la vida i ara em correspon viure-la per a mi. Arribaran partits polítics per temptar-me i oferir-me un escó. M’agradarà escoltar-los, però la lluita per la vivenda digna no es forja necessàriament als parlaments. Determinació de ser feliç. Abans que res ser feliç per poder transmetre la tranquil·litat a tanta gent adolorida. No me’n vaig. Simplement canvio d’habitació.
