La lluita contra la corrupció
La transparència pública translúcida
Només s'avaluaran de veritat les iniciatives públiques si existeix una imposició legal i política
El Parlament de Catalunya està a punt d'aprovar una llei de transparència i d'informació pública. Més val tard que mai però arriba amb una demora injustificable i després que l'Estat espanyol hagi aprovat a finals de l'any passat una imperfecta llei sobre la mateixa matèria. Aquesta norma catalana millorarà una mica l'espanyola però de manera insuficient. Els especialistes en gestió pública es van equivocar quan afirmaven que la millor via per a la legitimitat social de les administracions públiques era prestar millors serveis públics de manera més eficient.
Resulta que en els últims anys hem aconseguit prestar millors serveis públics però aquesta legitimitat segueix sense produir-se i cada vegada hi ha més desacord entre les nostres institucions i la societat. Al meu entendre la legitimitat social de les administracions només s'aconsegueix si som transparents a l'hora de prendre decisions i gastar el diner públic i, a més a més, si oferim serveis de qualitat i de forma eficient.
Polítics i funcionaris seguim ocultant a la ciutadania com prenem les decisions i com les gestionem. Les administracions operen com si fossin societats secretes. ¿Què poden observar els ciutadans del sistema públic? La resposta és que els ciutadans només perceben les entrades i les sortides del sistema públic però no el que es fa dins seu. Poden veure les entrades: vots que es converteixen en equips de govern i els ingents recursos econòmics que accedeixen a les arques públiques procedents dels impostos. I també poden percebre les sortides: gran varietat de serveis públics cada vegada més afinats, de qualitat i eficients. Però a l'hora de gestionar el sistema posem una enorme i opaca cortina perquè no ens vegin. I si ens amaguem quan gestionem, els ciutadans creuen que tenim motius per fer-ho i sospiten que tenim pràctiques clientelars (que és cert en massa casos) i que la corrupció és norma predominant (incert de forma global malgrat que existeix encara en excés).
Per transparència no s'ha d'entendre webs específiques per a aquesta finalitat ni una divulgació més gran del que es fa, que a vegades està excessivament emparentat amb el màrqueting institucional. Per transparència s'ha d'entendre proporcionar informació clara sobre com es prenen les decisions i quines són les seves motivacions. I, especialment, al ciutadà el preocupa el destí de fins a l'últim euro de diner públic. I perquè el ciutadà sàpiga el destí exacte dels recursos econòmics públics no és útil el que proposa la nova llei sobre la publicitat dels pressupostos, que són incomprensibles fins i tot amb ulls d'expert i no serveix de res detallar el seu nivell d'execució en cada moment ja que és una informació sobre una cosa que no és comprensible i, per tant, prescindible. El ciutadà vol saber temes de detall que li generen curiositat, una forma intuïtiva de controlar per la via del mostreig.
Volen saber, per exemple, el que s'ha gastat un organisme públic en la retribució d'un ponent, en una copa de vi d'honor o en un àpat institucional. És curiós, però en els països amb tradició en la rendició de comptes han desaparegut un conjunt de convencions que en el nostre context ens semblen legítimes (obsequis, àpats de treball...) que no tenen res de disfuncional però que són rebutjades per una part important de la ciutadania. Si això succeeix amb aquestes inofensives pràctiques és fàcilment imaginable com una estricta rendició de comptes desmuntaria la majoria de les pràctiques corruptes. I per arrodonir també és necessari portar a terme l'avaluació de les polítiques públiques de forma transparent. En el nostre context ens encanta parlar d'avaluació però per portar-la a la pràctica de forma aïllada. Només s'avaluaran de veritat les polítiques públiques si hi ha una imposició legal i política. Per això és imprescindible que les lleis obliguin d'ofici a destinar part del pressupost a l'avaluació de qualsevol política o iniciativa pública.
A més, el poder legislatiu ha de tenir una institució especialitzada a avaluar les polítiques públiques. Si el Govern sap que pot ser objecte d'escrutini per part del Parlament, el president posseirà mecanismes interns d'avaluació de les seves polítiques públiques i les diferents instàncies administratives ja s'encarregaran d'avaluar prèviament les seves iniciatives per poder estar en perfecte estat de revista davant futures anàlisis del president i del Parlament. Avancem de forma insuficient ja que ara dissenyem una transparència pública translúcida on la cortina deixa passar la llum però no es pot veure encara amb exactitud el que hi ha darrere seu.
