Anàlisi
Un país que lluita avui només per la supervivència
No sembla que hagin passat 25 anys sinó molts més. Avui, la societat xinesa està per altres coses. El més efectiu oblit no es forja des de la censura, que des d'aleshores no s'ha aplacat com era d'esperar, sinó a través de la imposició d'una agència de supervivència a una població que encara el dia a dia aclaparada amb la necessitat de tirar endavant en condicions a cada pas més dures i competitives. En aquest escenari s'hi poden incloure els mateixos estudiants, protagonistes principals al seu dia de la revolta i ara molt allunyats de les preocupacions de fa un quart de segle, angoixats pel seu futur personal després d'acabar els estudis. Aleshores, l'Estat encara garantia una feina per iniciar un futur laboral. Ara, cadascun s'ha de buscar la vida pel seu compte. I ho és tot menys fàcil.
Aquella crisi va concitar el malestar d'una societat en gran mesura farta de la corrupció i el nepotisme, dolguda davant el vertiginós augment de les desigualtats i, al mateix temps, esperançada davant l'abandonament d'experiències doloroses com les viscudes els anys de la Revolució Cultural, en un context internacional que reflectia un moment històric de gran inflexió. Els concentrats a Tiananmen anhelaven marcar un altre rumb amb una altra agenda. Avui, molts dels mals denunciats en aquella ocasió s'han cronificat. I, no obstant, el PCX ha aconseguit el triple miracle de fer comprendre a la societat que certs fenòmens adversos són inevitables en les societats complexes com les actuals, que lliura una lluita a mort contra aquests flagells, incloent-hi la corrupció, i que, malgrat tot, la situació de la Xina, en perspectiva, és incomparablement millor que la de molts altres països, incloent-hi els més desenvolupats. El bàlsam del somni del renaixement de la mil·lenària nació té el seu efecte davant el creixent apogeu del nacionalisme en la que aviat es podria confirmar com la primera economia del món. Aquest balanç positiu dels grans números juga a favor d'un poder que interpreta aquells esdeveniments com la situació més gran de perill viscuda des del 1949 i capaç d'eclipsar el procés de ressorgir del país tornant-lo a posar als peus de les servituds exteriors.
Reivindicacions locals
Avui en dia les crisis a la Xina són múltiples, es relacionen amb molts àmbits i s'expressen de forma aïllada en mil episodis de descontentament amb una agenda reivindicativa localitzada i, al mateix temps, aïllada. Centrades en conflictes ambientals, laborals o relacionats amb expropiacions de terres, el seu nivell d'impacte polític és, en termes generals, reduït, mentre que el PCX encapsula cada protesta i la gestiona amb mà esquerra amb la finalitat d'evitar mals pitjors. Per una altra part, la desesperació i la frustració d'alguns sectors s'expressa en desconcertants apunyalaments o incendis d'autobusos que s'han convertit en un fenomen relativament corrent en un país on comportaments d'aquesta mena eren absolutament infreqüents.
Les autoritats també han après a tractar amb els incidents. El 1989 les coses s'haurien pogut resoldre d'una altra forma, sense recórrer a l'Exèrcit, només amb unitats antiavalots. Però es van crear després, al mateix temps que es van sofisticar mil i un mecanismes de prevenció i control per estar al cas de tot el que es mou al país. Tot plegat absorbeix avui bona part del pressupost de Defensa. Els reflexos autoritaris es mantenen però les formes s'han adaptat en una lluita constant per la domesticació dels descontents que té el seu reflex a la xarxa.
Malgrat l'asfixia del dia a dia, el record de la tragèdia batega silenciosament en les generacions que la van viure. L'últim atemptat terrorista a Xinjiang, que va tenir lloc fa pocs dies, ha donat una justificació addicional per blindar la seguretat i assegurar que aquest aniversari compti probablement menys que mai a la Xina, però tard o d'hora el PCX s'haurà d'enfrontar als seus propis fantasmes.
