El llegat de la por

Podria ser cert que comencem a sortir d'aquesta crisi terrible, llarga, profunda i destructora de tantes coses. Les dades comencen a dir que ara sí que va de debò, encara que costarà molt recuperar-se del tot o potser serà gairebé impossible tornar als nivells de vida de què disfrutàvem fa amb prou feines set o vuit anys. Hi haurà moltes anàlisis del que ens deixa la crisi en termes econòmics: taxes d'atur desconegudes, paràlisi de les inversions, grans sectors de la població vivint en la pobresa o a prop… Però em fa l'efecte que aquesta no és la pitjor herència de la crisi; d'això d'una manera o d'una altra, amb esforç i potser aprenent alguna lliçó, podrem sortir-ne. El que més ens costarà és alliberar-nos de la por.

Han intentat convèncer-nos que la culpa del que ha passat és nostra. Vegem les suposades causes de la crisi: dèficit públic, dèficit comercial i sobreendeutament privat. ¿Excés de despesa social? Al començar la crisi teníem superàvit, el nostre dèficit no és la causa de la crisi sinó la seva conseqüència normal en qualsevol país decent. ¿Baixa competitivitat i alts salaris? Els Estats Units tenen un enorme dèficit comercial, i no semblen un país poc competitiu ni caracteritzat pels salaris elevats. Han estat les polítiques comercials agressives del Sud-est Asiàtic, la Xina i Alemanya les que al generar grans masses d'estalvi han inflat la bombolla immobiliària als Estats Units, el Regne Unit, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya. ¿Conductes de nou-ric? Simplement resposta als incentius: amb tipus d'interès reals pròxims a zero o fins i tot negatius el més assenyat és endeutar-se, no estalviar.

Es va fer un diagnòstic equivocat de la crisi basat en criteris ideològics on no hi havia lloc per a l'opinió dels tècnics independents, perquè explicar les verdaderes raons del que estava passant hauria contradit la religió del mercat. Aquests principis i creences, encara que respectables, eren errats, i han justificat primer la desregulació dels mercats i després polítiques d'austeritat i retallades sense cap tipus de consideració pels seus efectes econòmics, socials i polítics. Es podria dir que tot es basava en la creença

-o la intenció de fer-nos creure- que la responsabilitat de la crisi era de les seves víctimes.

I és que quan les víctimes se senten culpables són més manejables, més proclius a acceptar polítiques que m'atreveixo a denominar canalles: aquesta austeritat que afecta sobretot l'educació, la sanitat, les pensions i la protecció social, és a dir, les despeses que miren de reduir les desigualtats i que afecten principalment els sectors socials més vulnerables. O bé sorgeix una espècie de bonisme pseudoutòpic amb moviments com el 15-M o plataformes amb lemes com que paguin ells o sí que es pot. Però també apareix, sobretot, la desconfiança. Hem deixat de creure en el sistema polític i en el sistema econòmic. Vivim immersos en una més que raonable sensació d'injustícia a l'empara de la idea, no del tot certa però sí en bona part, que sempre paguen els mateixos.

D'aquí ve l'èxit dels moviments antisistema i l'auge de partits minoritaris que tenen l'avantatge que poden prometre qualsevol cosa perquè saben que no hauran de fer mai front a les seves promeses. La conseqüència de tot això és la por al present i al futur. I ja se sap que la por, com el somni de la raó, engendra monstres. Però a més facilita l'aplicació de polítiques dures i fomenta l'aparició de fenòmens populistes com els que van proliferar a Europa en la dècada del 1930, amb les seves funestes conseqüències, perquè una societat atemorida i amb l'autoestima baixa està disposada a agafar-se a qualsevol cosa que li sembli una taula de salvació i escoltar els cants de sirena dels oportunistes que mai falten.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És urgent superar la por. I, com en la infància, la por se supera en companyia. És necessari restablir els consensos socials i els vincles afectius que donen força a una societat. Necessitem propostes clares que incloguin un repartiment just dels sacrificis i esforços que encara ens esperen, i polítiques que siguin acceptables per a tots. Les que s'han fet fins ara no ho són èticament perquè afecten més els més febles, ni econòmicament perquè han allargat i endurit la crisi, ni políticament perquè han generat una greu crisi institucional.

No és només la política econòmica. Reconstruir la confiança dels ciutadans exigeix dir la veritat i presentar una societat madura, que sigui capaç d'assumir les seves responsabilitats, un relat creïble i comprensible del que farem. Només la veritat ens tornarà l'esperança i ens alliberarà del llegat de la por.