El ministre de l'ànima

Ara es diu ministeri de l’Interior, però per distingir-lo del ministeri d’Exteriors. En realitat el meu ministeri ha anat penetrant cada dia més en la interioritat de la gent. Recordo el col·lega Corcuera, no per socialista menys conseqüent, que no va dubtar a promulgar una llei que facultava qualsevol policia a trencar la porta sospitosa d’una puntada de peu. Ni ordres judicials ni bestieses de demòcrates picaplets. Puntada de peu i a dins.

Però aquest ministeri no en té prou entrant a l’interior de les cases sense trucar. Hi ha altres espais interiors que l’Estat ha de conèixer. Em refereixo a l’ànima de la gent. M’agradaria que aquest ministeri que avui dirigeixo fos el ministeri de l’Ànima. No en va estic fent mèrits perquè així sigui concedint-li una medalla a la Mare de Déu de l’Amor. És una idea magnífica: la Mare de Déu de l’Amor no ha detingut a ningú, no li ha fet mal a ningú i, per si això fos poc, no em tornarà la medalla. Guardonar els sants és una manera de guanyar-se el cel. Allà aniré algun dia i la Mare de Déu de l’Amor --estrany contrasentit-- m’obrirà les portes de la vida eterna com a creient i com a màrtir.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Perquè no tinc cap dubte que m’estic convertint en un verdader màrtir. Tot el que proposo està malament. Les càrregues poli­cials em diuen que són d’altres temps i a sobre uns quants animals es dediquen a ovacionar la mort de la nostra coreligionària de Lleó. ¡Com m’agradaria ser xinès, per acabar amb aquesta plaga dels sembradors de l’odi! Em diuen els meus amics més entesos en la cosa digital que es nota que no participo en els tuits, perquè tota la ira i la mala llet es plasmen a la pantalla. M’adverteixen que internet és un reflex de la societat. I que la societat està formada per bona gent, però que tots els dolents són a internet. ¿I això per què? Perquè ningú sap res de l’insultador, del crític i del díscol. Si m’han de dir alguna cosa, que me la diguin al carrer i no en aquests exigus 140 caràcters on l’espanyolíssima lletra c es converteix en una basquitzant lletra k. S’ha de desconfiar de tot allò que porti la lletra 'k', que ni és la nostra ni serveix per a la pau col·lectiva. A la Bíblia no hi ha cap lletra 'k'. Doncs això.

Ja sé que els nostres també fan servir Twitter per insultar els perio­distes malèvols. Però una cosa és carregar contra el perio­dista hostil, que per això cobra, i una altra de molt diferent, escopir sobre el cadàver d’una dona de bé. Per això, encara que no m’entenguin, sóc el ministre de les ànimes. Perquè només jo sé que qui t’estima et farà plorar i que la paraula no és per a qui la fa servir sinó per a qui mana.