Al contraatac
L'últim servei
Als palaus de l'Estat hi ha pressa, això no ho poden negar. D'acord que la decisió ha estat estudiada i considerada en totes les seves arestes durant mesos, però l'abdicació del Rei i les seves conseqüències ha agafat una velocitat de creuer que per als que la vam conèixer el 2 de juny a les 10.30 hores resulta vertiginosa. I com se sol dir, «el que faltava pel duro».
Ara com ara desconeixem si alguna cosa que passarà en els pròxims mesos -però ja sabuda pel poder polític i reial- ens farà comprendre el perquè de totes les coses i la raó última de l'abandonament del tron. ¿El Rei té algun problema greu de salut que serà revelat en el seu moment? ¿Saben, potser, que la infanta Cristina no podrà evitar el banc dels acusats? ¿Temen un escenari electoral en què la majoria que va pactar la transició quedarà lluny de l'aritmètica parlamentària actual? Molts interrogants i cap opció de respondre'ls que no sigui el pas del temps. I no gaire, per cert.
Ciclogènesi electoral
Com que de certeses n'hi ha poques, fem algunes consideracions sobre el que sí que sabem. El resultat de les eleccions europees ha actuat com una ciclogènesi en el teixit institucional espanyol. Per ser la menys rellevant de les convocatòries electorals -això s'ha sostingut sempre, i així li va a Europa-, no està malament el comunicat de danys i damnificats que ha deixat al seu pas. El partit que governa xiula en públic, com si no hi tingués res a veure, però plora en la intimitat. El PP perd feus històrics com València i Madrid, s'estavella contra Susana Díaz a Andalusia, es torça a Extremadura i és irrellevant a Catalunya. Un pa com uns bunyols (per no dir hòsties, que és el que toca). Al PSOE se li ha posat cara d'UCD, i emulant els millors moments ucedistes s'ha posat a barallar-se en públic i a enviar-se missatges creuats que sonen com bales en un camp de batalla. Els convergents també somriuen al pati de butaques, però quan es miren al mirall una veu els diu que Junqueras «és el puto amo». Per si tot això fos poc emocionant, un professor amb cua de la Complutense els arrenca cinc euroescons sense tallar-se les puntes ni la llengua. I aleshores arriba el Rei i diu que ja n'hi ha prou.
Ara s'explica per què Rubalcaba se n'està anant sense marxar del tot: l'últim servei com a home d'Estat és mantenir el timó per controlar l'explosió de l'abdicació reial entre els seus. Un servei a la Corona i a l'Estat que es convertirà en un regal per als que han fos les sigles PPSOE. Potser la història l'hi reconeix algun dia, però tractant-se d'Espanya el dubte és més que raonable.
D'altra banda se sent la riallada de Pere Navarro, al qual fa un any tots van fer callar quan va demanar l'abdicació del Rei perquè fos el seu fill qui protagonitzés una «segona transició». Fins i tot un rellotge parat dóna l'hora exacta dues vegades al dia.
