Estratègies obliqües
Fan falta més valents
Hi ha dues grans diferències entre el que ha passat a El Jueves i el que està passant aquests dies en altres redaccions espanyoles. La primera, que aquesta vegada s'ha vist la mà negra. La censura només és eficaç si no es nota. Funciona mentre el lector -o l'espectador o l'oient- no sigui conscient que existeix. Però quan 60.000 exemplars ja impresos són guillotinats mentre la portada prohibida circula per les xarxes socials, la censura es torna com un bumerang i peta a la cara dels censors. Els amos de la revista, el grup RBA, no només van ordenar destruir aquells exemplars. També el prestigi d'El Jueves, o almenys el de la seva empresa editora.
La segona gran diferència, potser la més rellevant, és la lliçó que han donat els dibuixants de còmics que han dit no a la censura i han tocat el dos amb la consciència neta, el futur incert i la butxaca buida. Han estat ells, els dels acudits, els que més seriosament s'han pres la llibertat d'expressió. Se'n van al carrer amb el cap ben alt, però d'aquesta dignitat no se'n menja. La gran pregunta: ¿què passaria si alguns periodistes -o alguns editors- tinguessin la mateixa valentia que han demostrat els dibuixants d'El Jueves?
Ho sé, no tothom té la mateixa responsabilitat ni tampoc tots poden permetre's donar la batalla, però els asseguro que els companys d'El Jueves tampoc s'ho poden permetre i no s'han rendit. En conec diversos. És gent que menja gràcies a aquesta revista des de fa molts anys; tenen nens i hipoteques. Es juguen el pa dels seus fills, no la piscina de la casa de la platja.
La dignitat de l'ofici
No tinc un sol retret contra tots els companys que, tantes vegades, en tantes redaccions, han ajupit el cap. Tampoc contra aquells que fan de cada taula un Vietnam i lluiten cada dia per la dignitat del seu ofici sense que la seva ràbia moltes vegades se senti fora. Són tots víctimes; també els que es queden a El Jueves amb el terror de perdre el seu lloc de treball. ¿La màxima amenaça a la llibertat d'expressió? La cua de l'atur. No hi ha gaires sectors econòmics que s'hagin salvat de les duríssimes conseqüències de la crisi, però un dels més castigats és la premsa. Preguntin a qualsevol conegut que sigui periodista i ell els ho explica.
No criticaré els que no se subleven, però sí que crec que cal elogiar i reconèixer la valentia quan és tan excepcional, tan escassa. La dels dibuixants i col·laboradors que se'n van perquè la seva llibertat no té preu: Manel Fontdevila, Albert Monteys, Bernardo Vergara, Paco Alcázar, Manuel Bartual, Guillermo Torres, José Rubio Malagón, Pepe Colubi, Iu Forn, Isaac Rosa, Miquel Gras, Mel Prats, Triz Babia, José Luis Ágreda… Un immens aplaudiment, companys.
