Geometria variable
Artur Mas i la divisió del catalanisme
El líder de CDC i després president de la Generalitat sempre va dir que el camí cap a la independència era difícil però possible si es feia de forma intel·ligent, acumulant forces i aconseguint una gran unitat de la societat catalana i, com a mínim, del catalanisme. Sempre va semblar un somni massa ambiciós, perquè una cosa és la unitat del catalanisme com a protesta a una determinada organització de l'Estat i com a demanda de més autogovern i una altra de molt diferent pensar que la societat catalana podia fer pinya al voltant de l'objectiu màxim de la independència. Els errors repetits del PP ja els coneixem -el màxim, la sentència del Constitucional-, així com certa falta de valentia del PSOE, però trencar un Estat en l'Europa del segle XXI és una cosa molt més greu i complicada.
I així ha estat. La política d'Artur Mas ha enfortit el sentiment independentista i ha radicalitzat la política de CDC -al fer-la dependre progressivament d'ERC i fins i tot de la CUP-, però ha anat esquerdant la unitat del catalanisme. El PSC no podia transitar per la via independentista (encara que fos dissimulada sota la petició de consulta) i una àmplia majoria del partit va decidir promoure una política pròpia de reforma constitucional, no sense grans dissencions internes. Com a exemple hi ha el cas del conseller Antoni Castells. Però per als nous estrategs de CDC no importava. El PSC -deien- depenia del PSOE i havia triat la traïció. ¡Quin enfocament tan primitiu de la realitat política!
Després van venir les advertències empresarials, un sector en què CDC sempre havia estat reconeguda i que és essencial per al creixement econòmic i la creació d'ocupació. Tampoc importava. Els empresaris tenen interessos, són covards i al final seguiran. Curiós per a un candidat que no va dubtar a definir-se com a bussines friendly.
Ara ressorgeix amb força -davant la transcendència pública dels dubtes de Josep Antoni Duran Lleida d'abandonar la secretaria general de CiU- el fantasma de la ruptura de la coalició que ha dominat la política catalana, fins i tot en els anys del tripartit, des de la recuperació de l'autonomia. El desencadenant ha estat, sens dubte, l'actitud de CDC davant el relleu del cap de l'Estat i les paraules del conseller Francesc Homs referint-se a la casa reial com un negoci familiar, impròpies d'un portaveu del Govern. Però la fissura ve de lluny, des que -sota la pell de be d'exigir una consulta, com si els catalans no haguéssim votat repetides vegades els últims anys- es va començar a entreveure que Mas i el seu nucli de Convergència havien posat la directa cap a la independència.
Ara també es dirà que Duran és un democristià sospitós, que té interessos ocults i que voreja la traïció. La realitat és que és un component essencial de la coalició construïda per Jordi Pujol durant molts anys, i ara es planteja la dificultat de seguir la ruta independentista marcada per Mas i condicionada per Oriol Junqueras. A més, en les últimes reunions de l'executiva i permanent de CDC, tant Xavier Trias com Germà Gordó i Santi Vila també han qüestionat la radicalitat amb què un sector (Oriol Pujol) volia abordar la votació sobre Felip VI.
La realitat és que l'independentisme ha crescut i s'ha radicalitzat, però al mateix temps la unitat del vast moviment catalanista -fruit de complicitats de molts anys- es va esquerdant. ¿És aquesta la millor política per a Catalunya, país castigat per una greu crisi? És indubtable que no. Suggerir que el que representen José Montilla, Pere Navarro, Juan Rosell i Joaquim Gay de Montellà, Duran i molts ciutadans catalanistes però no independentistes són coses del passat és més propi d'una concepció leninista-nacionalista de la pàtria que d'una política integradora.
