DeuDeVeu i les pedres que parlen

Hi ha arquitectes que expliquen que les pedres parlen. Conten històries, perviuen en el temps. La vitalitat permanent del modernisme, la suavitat de les seves figures esdevé l'embolcall on una ànima independent flueix constant, adaptant-se a les formes de l'edifici. Maridatge entre modernisme i música, entre la plasticitat de Gaudí i l'exigència del cant a 'cappella' executat sense l'ancoratge del director ni un referent principal. Flueix, deixar fluir i buscar l'harmonia. És la innovació 'gaudiniana' combinada amb la proposta trencadora dels DeuDeVeu, presents a la Casa Milà fins el proper 13 de juny.

Per l'assistent, la simple experiència de visitar la Pedrera a la nit ja és tot un espectacle. Un plaer de les nits d'estiu, de calidesa innata. No obstant, l'experiència visual encara pot esdevenir més luxosa si la banda sonora que l'acompanya acaricia amb tendresa cada racó de l'espai. Les al·legories naturals del modernisme 'gaudinià' no accepten estridències, però s'adapten a propostes musicals poc convencionals que puguin respectar l'essència de l'arquitecte. Un transgressor, també, en el seu temps. Aquí, el mestratge del joveníssim Gerard Ibáñez (direcció musical) i l'experiència de Daniel Anglès (direcció escènica) fan de l'espectacle 'Veus Pedrera endins' un complement ideal per ensenyar alguns dels racons més amagats d'aquest emblema del passeig de Gràcia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L'èxit a Televisió de Catalunya ja els queda lluny. Avui per avui, l'elegància de La Pedrera ja permet entronitzar dignament un conjunt coral de joves mestres que es fan seus els grans 'hits' de la història de la música, o innoven quan executen cançons tradicionals catalanes per adaptar-les a la modernitat dels temps i l'especificitat del cant a 'cappella'. Una proposta que té un començament i un final rupturista, amb la coneguda 'Viva la vida' de Coldplay i un sempre difícil d'executar 'Bohemian rapsody' de Queen, cantats per tot el grup. Però, la característica principal de l'espectacle és la interacció music-espectador que s'articula a través d'un repertori dividit en dues parts, en dues estances, i en dues meitats de petit format. El minimalisme de l'espai –les habitacions del cònsol de l'Argentina, primer llogater del pis– es fon amb la puresa de les veus que permet el cant a 'cappella' i la plasent excussió de les coreografies (algunes d'elles, amb participació del públic), mescla d'improvisació mil·limetrada i dansa contemporània.

Una benvinguda amb records a Jaume Sisa és l'aperitiu per una primera part de l'espectacle que combina els clàssics catalans ('El cant dels ocells', 'La dama d'Aragó' o 'El Rossinyol') amb mítics temes del pop-rock i, sobretot, eleva els Txarango com a moment estel·lar de comunió entre artista i espectador. Records de Clownia en estat pur. La segona part, molt més participativa, evoca els moments màgics d''El màgic d'Oz' o remembra el musical que radiografia l'aura de La Pedrera, de la mà de Joan Vives. Tot un recorregut artístic que retorna a l'essència del conjunt per acabar fent convergir arquitectura i veus amb les adaptacions de Michael Jackson, David Guetta o el finíssim treball dels aguts que ens llega Freddie Mercury.