La roda
El miracle que no arriba
El dia que el Rei va abdicar, Pere Navarro (que encara no ha dimitit) devia respirar tranquil: les seves previsions es van complir (per primera vegada en dos anys) i va apartar per un temps de les portades i les tertúlies la crisi interna del partit. Parlar del PSC ja és tan habitual com parlar de futbol: potser perquè va ser tan vital per al nostre país, probablement perquè és perversament humà acarnissar-se amb els febles.
Horitzó racional (proposta federal), estratègia incomprensible (no al dret a decidir, en funció del dia, i salvant BCN World), lideratge tocat de mort (ningú oblidarà ja la mítica senyora de Terrassa), potent capital polític (Parlon, Collboni o Sampere), però partit prescindible. Els partits són instruments al servei d'un projecte polític, i no al revés. Haurien de tenir-ho en compte els que es resisteixen a assumir els seus errors. ¿El futur del socialisme català passa per la creació d'un partit de notables? Així ho plantegen Montserrat Tura o Joaquim Nadal. ¿Emular el Front Judaic Popular i el Front Popular de Judea té sentit? Ho pensen els que es volen fragmentar encara més. Però no ens enganyem: si l'espai que representa el PSC segueix tenint sentit s'haurà d'articular a partir de la confluència. Diguem-ne refundació, fusió o coalició. L'alternativa és la irrellevància.
No obstant, tota aquesta discussió és absurda quan els teus aliats polítics a Espanya estan més preocupats per com elegir el successor de Rubalcaba, que a proposar un projecte polític alternatiu. En els pròxims quatre mesos (estratègia del nou Rei, congrés del PSOE, convocatòria de la consulta, crisi de CiU) s'acabarà per determinar el rumb de la nostra història compartida. I si el futur del PSOE passa per Susana Díaz, ni tan sols un miracle podrà articular una tercera via.
