Volador de peus a terra

A vegades els veig quan arribo a la meta. Estan asseguts a les seves terrasses prenent l’aperitiu i se soprenen del pas d’un home que es busca a si mateix. A vegades fins i tot els sento murmurar: “¡Aquest tio està boig!”. A la vall no s’acostuma a admetre la velocitat. Alguns em miren els turmells com si hi haguessin de batre les ales de Mercuri. Travesso la meta i espero que arribi el segon dels meus companys de carrera. Espero i espero, perquè sempre arriben més tard, i quan arriben ens abracem com si no hi hagués rivalitat entre nosaltres. En realitat, la rivalitat del corredor de muntanya està en la muntanya i en el desnivell. I també en les pedres mòbils que volen devorar-me els peus i convertir-me en una estàtua de marbre fosc que sobresurt entre els oceans de neu.

Boig o no, em sento sovint un híbrid entre la voluntat i la mecànica. Els camins s’han fet per passejar, i les muntanyes, per ser vistes de lluny. Però vèncer la muntanya és una manera de desafiar el creador. A la cresta dibuixo perfils sobre el cel i disfruto d’un vent que mai abans ha tocat a ningú. M’explicaré la soledat només per gaudir de la companyia quan baixi. Trepitjo les pedres antigues amb la força del llamp que les trenca. Busco fonts entre la neu liquant. Veig paisatges que van més enllà dels límits. En un primer terme, les muntanyes verdes de la naturalesa vegetal. Més lluny, el color fosc dels barrancs. Finalment, allà on la vista es perd, apareixen les muntanyes blaves i boiroses de tots els infinits. El món és una esfera d’un sol color, és la mirada la que l’acaba pintant.

No necessito res més que l’esforç i la determinació per anar a la conquista de camins que encara no saben que ho són. Algun dia potser la muntanya em jugarà una mala passada i una relliscada inoportuna em deixarà tirat sobre les pedres profanades. Mentrestant, m’he de mantenir amb el cap clar i amb aquests peus a vegades adolorits. El terra és el meu pedestal, i el cel, el lloc on em sento volar. No hi ha res millor que la soledat buscada i allà inventar nous camins al claustre del meu immens monestir.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Ja sé que això s’acabarà i que la bogeria que m’atribueixen els immòbils de les places es transformarà en lucidesa. Arribarà un temps en què en lloc de pujar muntanya amunt preferiré anar en ascensor. Però ningú em podrà robar els molts quilòmetres que he anat dibuixant per les altures. Acariciaré les cames que em van portar tan lluny i notaré la vibració dels músculs que buscaran ganduls una butaca d’orelles per recordar tot el que hauran fet.

Visc per córrer. I el dia que no corri em sentiré una peça de granit entronitzada al museu de les obres d’art esculpides amb el cisell de la tenacitat. No estic boig. Simplement estic viu, que és la millor manera de ser feliç.