La doble cara dels Mundials

Si em preguntessin què significa per a mi la Copa del Món de Futbol -o els Mundials, com col·loquialment la coneixíem i encara ens hi referim-, tindria dos tipus de resposta. La primera, més emocional i espontània, i en algun sentit ingènua. La segona, més reflexionada, més crítica i definitivament càustica.

En efecte, en una resposta més emocional els Mundials signifiquen per a mi retrotreure'm a la infància, al grup d'amics que comptàvem els dies previs al seu començament, a les apostes per saber-se les alineacions de cada selecció, les seus i els estadis, i al seguiment il·lusionat dels partits en una televisió encara en blanc i negre. No obstant, en una anàlisi més racional i tenint en consideració els aspectes esportius però també els econòmics, els socials i els polítics, la conclusió seria molt diferent, si no oposada.

Des d'un punt de vista econòmic, els Mundials són en l'actualitat un gran negoci en què estan implicades grans multinacionals de l'esport, així com les companyies que esponsoritzen la FIFA i les grans cadenes de televisió que pugnen pels drets de retransmissió. Després dels Jocs Olímpics, la Copa del Món és l'esdeveniment esportiu que més ingressos genera per a una entitat esportiva, en aquest cas la FIFA. Es calcula que en aquest Mundial els ingressos arribaran a 4.000 milions de dòlars. ¿A què es dediquen aquests diners? Més enllà dels dubtes sobre el seu ús, expressats, entre altres, per Maradona, una part va a parar a les federacions participants, que al seu torn dediquen una porció a primar els respectius jugadors. En el cas d'Espanya ha estat especialment vergonyós conèixer que la Federació Espanyola de Futbol gratificarà amb 720.000 euros cada jugador si guanyen el torneig. ¿I d'on obtenen els seus fons alguns membres de la FIFA? Com s'està veient aquests últims dies en les informacions sobre l'elecció de Qatar com a seu del Mundial del 2022, les sospites de corrupteles per afavorir en les votacions aquest país comencen a ser massa versemblants.

Des d'un punt de vista polític també és discutible que una compe­tició entre estats sigui compatible amb l'esperit de l'esport, bàsicament una competició entre individus, no entre nacions o ens estatals que gairebé semblen enfrontar-se bèl·licament. Que en l'actualitat els grans esdeveniments esportius s'hagin desviat d'aquesta idea originària de l'esport ha generat crítiques, perquè s'han convertit en vehicles d'expressió del nacionalisme esportiu, i consegüentment serveixen per aprofundir els sentiments de divisió entre nacions. I és que el futbol és, des d'aquesta perspectiva política, la continuació de la guerra per altres mitjans.

Finalment, des d'un punt de vista social, i centrant-nos en aquest Mundial, també existeixen dubtes sobre la seva oportunitat en una societat com la brasilera, que malgrat el seu creixement econòmic recent segueix albergant enormes bosses de pobresa i desigualtat. A falta de veure com es desenvoluparà la competició esportiva, probablement el Mundial del Brasil serà recordat per les massives protestes socials com a reacció a la caòtica gestió econòmica del campionat, trufada d'ineficiència, despeses supèrflues i difícilment justificables i àmplies sospites de corrupció.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

No obstant, i malgrat aquestes valoracions extraesportives, ¿per què encara els Mundials generen tanta expectació? Crec que, entre altres, hi ha dues explicacions. La primera remet a la vinculació entre futbol i guerra, vista abans. El futbol pot ser vist com una miniaturització de la guerra, no de la guerra contemporània amb drones i armes químiques o tecnològiques, sinó de la batalla tribal, sense artificis, del cos a cos. El caràcter bel·licista del futbol també es reflecteix en les samarretes, correlat de les banderes en els exèrcits. Aquelles solen tenir un sentit simbòlic que es completa amb l'escut, on es branden els elements identitaris del club, la seva procedència, els seus galons o l'apel·lació als déus­ o herois que els emparen. Encara que sigui de forma inconscient, per a l'aficionat al futbol l'adhesió al seu equip -en aquest cas, a la seva selecció- és el vestigi d'aquesta arrel tribal que encara tenim els éssers humans. I la Copa del Món, amb tota la seva parafernàlia, constitueix l'exacerbació d'aquest component primitiu que habita en el nostre cervell.

La segona explicació és més optimista, perquè els Mundials suposen un motiu per apassionar-se amb el joc i a la vegada aprofundir els llaços socials amb els conciutadans. I és que els Mundials constitueixen per als aficionats de mig planeta una tornada al passat emocional, a la infància, perquè, com deia Rilke, és aquí on resideix la verdadera pàtria dels éssers humans.