Al contraatac
'Operació Duran'
La classe política i periodística de Madrid creu que Convergència es va començar a dessagnar electoralment quan va abraçar l'anomenat «procés» cap a l'Estat propi. Que un pessic important dels vots que tenia la federació CiU siguin avui patrimoni d'ERC no genera, sembla, cap dubte entre els analistes de l'altiplà. Ells, inassequibles al desànim, només compten les pèrdues irreparables que ha tingut el nacionalisme català, que suposadament han anat a parar a una espècie de llimbs desconeguts. Per això han rebut com una bufetada el desafiament (això semblava, encara que amb ell les coses no són com semblen) de Duran Lleida. Somien a Madrid amb un efecte Duran capaç de rescatar de la bogeria independentista els catalans sensats que s'han vist arrossegats en això que anomenen «deriva secessionista».
Elogiat i descrit com l'últim bastió d'esperança, Duran es deixa estimar allà sabent que a casa ha de suportar el missatge contrari; és a dir, que és la seva presència federada amb Convergència allò que minva la credibilitat de l'independentisme sobrevingut de Mas. En definitiva, la seva valoració oscil·la entre l'esperança blanca i el llast: més que un interval, això és una autopista.
La quota del 25%
La setmana va començar diumenge amb el líder d'Unió desafiador a la portada d'EL PERIÓDICO, però l'endemà van començar els matisos. Se'n va, però poc, i ni el silenci clamorós convergent -ni una veu demanant que recapaciti- li ha fet mantenir l'amenaça. No només això, ha deixat clar que si hi ha alguna cosa a la qual no renuncia és a seguir com a portaveu de CiU, la federació que amenaça de trencar, un clàssic des de l'era de Pujol. Com clàssica és la pregunta mai resolta de quants dels votants de CiU ho són d'Unió. Des que tenim memòria hem sentit convergents queixar-se de la sobrerepresentació del duranisme en les estructures de poder que ha anat ocupant. La quota del 25% no es va comprovar mai a les urnes, però si Pujol va estar disposat a concedir-los-la es va acceptar com a hipòtesi de la seva força electoral.
En un escenari endimoniat, el somni de la dreta espanyola i del poder financer i empresarial és que es consumeixi l'escissió, que Duran actuï de surfer electoral sobre l'onada independentista i que arrossegui el 20% de l'electorat en unes eleccions plebiscitàries. Mitjans econòmics i de comunicació no li faltarien a Duran. El nucli dur del poder econòmic, inclòs el català, s'hi abocaria sense reparar en despeses, res de gasiveria. ¿Algú recorda l'operació Roca de fa gairebé 30 anys? Va ser la més cara de la història. Fins i tot Florentino Pérez s'hi va implicar, i amb ell part de la llista Forbes espanyola de l'època. ¿En recorden el resultat? Un fracàs prodigiós que segueix estudiant-se.
Veurem quina serà la sorpresa de l'operació Duran. Apassionant.
