Ciutats i ciutadans

Si em fessin fer un resum sintètic de l'evolució de les teories urbanístiques amb les corresponents línies de continuïtat i contradicció durant els últims 100 anys, segurament acabaria proposant una visió molt poc precisa i només marcaria línies generals i, a més, carregades de dubtes. No m'atreviria a assenyalar gaire més que dos moments --dos nòduls d'una imaginaria xarxa contínua-- que foren revoltes evidents, que tingueren, i mantenen, els trets vius de la modernitat.

El primer nòdul correspon al rebuig dels etilismes eclèctics que havien dominat el segle XIX amb els hipòcrites sistemes decoratius que oferien les diverses acadèmies. Les utopies socials, l'art urbà, la fe en el progrés industrial, els experiments socialistes no tingueren força suficient per imposar un urbanisme ni una arquitectura radicalment nova. I ara se'n feia una neteja general, aplicant les formules de simplificació racionalitat que s'imposaven també a totes les avantguardes artístiques. Les referències postromàntiques foren substituïdes per l'anàlisi científica de les funcions urbanes i per la valoració mercantil del negoci immobiliari. Així, cap els anys de la primera guerra mundial, es va imposar un nou lèxic urbanístic que denotava, alhora, el racionalisme de les funcions i els tràmits especulatius del negoci immobiliari: estàndards, zonificació funcional i econòmica del territori, producció en sèrie, classificació del tràfic, programes d'equipaments col·lectius, mesures d'higiene i seguretat, etc., tot plegat sota les síntesis de la ciutat funcional o la ville radieuse, o les polítiques socialdemòcrates d'habitatge econòmic. En paral·lel a l'evolució de les avantguardes, l'urbanisme presenta autocrítiques des del moment de néixer. Aquestes autocrítiques es presenten com la defensa de l'autenticitat i la continuïtat del funcionalisme amb dos arguments lleugerament desviacionistes: evitar l'amanerament estilístic en què podia caure la simple aplicació d'unes anàlisis científiques i aprofitar la mateixa operació per suavitzar -«humanitzar»- els resultats finals, afegint consideracions positives sobre les tradicions històriques, les necessitats col·lectives, el tarannà local.

Al llarg dels primers anys del segle XX s'anà desenvolupant aquesta posició crítica i el lèxic predominant va girar a temes més sociològics, més polítics fins i tot, i potser més preocupats per l'estètica i pels valors de la participació. El lèxic anà girant fins que als anys de la Segona Guerra ja és tot un altre: exaltació del valor pintoresc de l'imprevist, el ressò equívoc de l'artesania i la participació, la concepció orgànica de l'arquitectura, els valors culturals del paisatge i de la història. En una sola frase: el segon nòdul format definitivament a les portes d'una guerra és la proposta que la ciutat i la casa no siguin, només, la traducció ambiental d'unes necessitats estadísticament indiscutibles, sinó la presentació d'un programa creatiu que ha de mantenir moltes arestes formals i conceptuals en l'adaptació a la realitat, unes arestes de les quals emanen les revolucions culturals i els canvis de sistema polític.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Advertim, per tant, que la posició, diguem-ne, moderna és avui, més o menys, la del consens en la fórmula insegura, discreta i conservadora del racionalisme arquitectònic i urbanístic i es justifica com una millora en la confortabilitat física i espiritual de l'usuari que se suposa més sensible. Una millora falsa perquè s'obté descarregant d'ideologia els esquemes urbanístics, reduint quasi a zero el contingut revolucionari d'una plaça, d'un carrer, d'un barri per més arrelat que estigui.

Una demostració d'aquesta pèrdua de continguts apareix molt clara en els discursos electorals de molts polítics que defensen nous plans només parlant dels problemes de gestió i justificant-ho tot amb el compromís d'una abstracta eficiència buida de continguts o plena de continguts ignorats. Perquè tothom juga amb confusions semàntiques. Quan un ciutadà sent un tècnic o un polític proposant un barri «actiu», un barri «funcional», un barri «significatiu», no sap ben bé si es parla d'una aglomeració circulatòria ben incorporada en una ciutat moderna o de la implantació d'un mercat tradicional que centri activitats socials i econòmiques o que marqui un parèntesi de solitud. I quan algú parla de conservació del patrimoni històric no anuncia ni judica els possibles desequilibris econòmics i representatius. ¿És possible -o eficaç- la participació ciutadana en temes pràcticament inassequibles per la seva complexitat tècnica?. ¿Algú recorda que un centre tant ho pot ser per la densitat intransitable com per afavorir un descans de silenci i d'aïllament?. ¿Què vol dir humanitzar un urbanisme?. ¿Fer-lo menys racional i més teatral?. ¿Tornar als eclecticismes inoperants del XIX?. ¿Abandonar la força revolucionaria de la ciutat?