La fada bona

Ja fa bastants anys, vaig portar uns amics a Manaus. Hi vam llogar una petita embarcació per veure l’Encontro das Aguas, aquella curiosa línia en què les aigües negres del Río Negro i les aigües marrons del Solimões acaben formant l’Amazones. Durant molts quilòmetres riu avall les aigües no es barregen entre si i això permet curioses fotografies i animades converses. Recordo que el barquer era un home gran, negre, que hauria pogut encarnar Otel·lo a l’òpera propera que la indústria del cautxú va aixecar a Manaus. Un dels meus amics, per descomptat europeu, va preguntar al barquer com era possible que encara no s’hagués elegit un president negre. El barquer li va respondre que el Brasil era com aquell Encontro das Aguas. Els dos corrents baixaven en paral·lel cap al mar fins que arribava un punt en què l’Amazones era d’un sol color. I va afegir: “Per a això fa falta molt de temps encara. Abans tindrem una dona presidenta que un negre com jo al capdavant del Brasil”.

Cada vegada que em miro al mirall  recordo les paraules d’aquell home. Sóc la primera presidenta del Brasil. El meu pare era un immigrant búlgar i jo vaig ser una resistent davant els cops d’estat dels militars. Em van detenir i em van torturar i vaig assistir a l’arribada de la pau i de la victòria electoral. Vaig arribar al poder perquè Lula em va obrir la porta. També jo vaig guanyar les eleccions amb la promesa de garantir a tots els nens del Brasil la possibilitat d’esmorzar. I ara sóc aquí, intentant que la pobresa endèmica disminueixi i alhora resant perquè això del Mundial de futbol acabi bé i no ens porti una altra vegada a la ruïna.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Perquè començo a estar una mica farta de l’oligarquia d’aquest país. S’abandonen a l’ambició i a l’avarícia i, quan arriba un problema greu, llavors envien l’exèrcit per posar-hi ordre. Fa temps que els militars estan tranquils, però el Brasil és un hàbitat idoni per a la força de les armes. M’agradaria que ara mateix fos ja el 13 de juliol i estiguéssim donant la copa del món a la selecció que més s’ho mereixés. Per continuar repartint esmorzars i esperant que algun dia l’Encontro das Aguas doni lloc a un nou canvi dels governants i jo pugui anar a descansar tal com ho fa Lula, en alguna cabana tranquil·la, lluny de les multituds, ja siguin agraïdes o venjatives.

El poder al Brasil acostuma a asseure’s en un tron que sempre trontolla. Som la novena potència econòmica mundial, però podem davallar vertiginosament en qualsevol moment. De vegades em fa la sensació que estic permanentment vigilada pels poderosos. Tot el meu somriure és per al món, però no tinc gaires motius per somriure. Sóc la primera presidenta del Brasil i m’esperen alegries i sambes, futbol i misèria. Haig de tenir cura tant de les cames dels meus futbolistes com de l’anomenat “pulmó del planeta”. Encara sort que el càncer limfàtic que em van detectar el 2009 ja està resolt. Es necessita força per tirar endavant aquest país. De força me’n sobra, però ara tinc massa coses a l’agenda. I el maleït futbol, és clar. Sobretot el futbol.