El relleu a la Corona
Exemplaritat i complicitat generacional
Felip VI accedeix al tron amb l'obligació de protagonitzar una profunda regeneració democràtica
Exemplaritat i complicitat generacional_MEDIA_2 /
Ho va dir Felipe González parafrasejant Deng Xiaoping: és igual que el gat sigui blanc o negre; el que és important és que caci ratolins. Mutatis mutandis, el problema de l'Espanya del segle XXI, davant el fet històric de l'abdicació del rei Joan Carles en favor del seu fill Felip, no és la forma del cap de l'Estat, consagrat com a Monarquia parlamentària a la Constitució de 1978, sinó un funcionament eficaç i excel·lent de la democràcia.
La configuració de la màxima institució de l'Estat, ja sigui monarquia parlamentària o república, no dóna més pàtina democràtica a un país que a un altre. En les constitucions democràtiques, les funcions d'un monarca i d'un president de república es redueixen a un arbitratge i una moderació de les institucions. Fins i tot, en algunes repúbliques del nostre entorn el president ni tan sols es presenta a les eleccions sinó que és elegit pel Parlament entre persones suposadament honorables del país.
Amb motiu de l'abdicació i el canvi de persona a la primera institució de l'Estat han sorgit veus i manifestacions legítimes exigint la instauració d'una Tercera República. Per desgràcia, aquesta disjuntiva no resoldria els profunds i greus problemes que han esclerotitzat la democràcia espanyola. Centrem-nos, doncs, en el que és substancial i possible.
El relleu a l'alta magistratura de l'Estat ha d'obrir una finestra d'oportunitat per rellançar l'impuls reformista d'una nova Espanya, diferent de la que es va forjar amb la Constitució de 1978. Però no oblidem que la carta constitucional vigent va dotar el nostre país d'una democràcia plena, equiparable a la de qualsevol país democràtic del nostre entorn, després de 40 anys de dictadura franquista i en unes circumstàncies polítiques, socials i econòmiques complicadíssimes. Però es va aconseguir, i els seus principis i valors bàsics de reconeixement de les llibertats segueixen sent vàlids.
Sense perdre aquesta perspectiva històrica, és evident que quatre dècades després Espanya necessita una regeneració profunda. I els mateixos encerts que va tenir el rei Joan Carles en l'arrencada del seu regnat, i ara en la seva abdicació, s'han de desitjar a Felip VI per encarar reptes també molt difícils a l'Espanya del segle XXI. Si llavors la societat espanyola va sentir el vertigen en uns anys de tenebres i d'incertesa, ara és possible que també ho percebi per una situació d'inestabilitat política i econòmica. Però davant el vertigen: serenitat, intel·ligència i altura de mires.
La tasca que hi ha per endavant és gegant, però no és per a una sola persona, per molt rei que sigui, i a més amb funcions molt acotades. És una empresa ingent de tota una generació que està en condicions de prendre els comandaments de la nova societat. I per a aquest compromís el nou cap de l'Estat necessita la complicitat lleial dels partits i les institucions que representen els ciutadans. Sense una col·laboració honrada, sacrificada i lúcida, la tempesta perfecta està assegurada.
Aquesta feina colossal passa per millorar el funcionament i la qualitat de la nostra democràcia, a més a més de renovar unes bases eficaces de convivència i un progrés social i econòmic que atengui els ciutadans més fràgils i indefensos. Segons índexs del Banc Mundial, el nostre país és el més desigual entre rics i pobres de tota l'eurozona. Mai la distància entre els uns i els altres ha estat tan considerable.
En aquestes dates s'han publicat estudis que posen el dit a la llaga dels problemes reals del nostre país. Em consta que el nou rei els ha llegit. I els informes coincideixen que un dels problemes principals, juntament amb el debat territorial, és la desafecció ciutadana respecte als partits i les institucions, el prestigi dels quals s'ha ensorrat.
Entre aquests estudis figura el de la Fundació Ciutadania i Valors titulat Deu propostes per millorar la qualitat de la democràcia a Espanya. En síntesi, s'assegura que no es tracta de fer taula rasa del passat ni de defensar una refundació de l'Estat, sinó de reconèixer que la democràcia està passant per una fase de profund declivi i de perillosa decadència que s'ha d'afrontar. Les seves conclusions són realistes. La democràcia a Espanya exigeix ara una revisió profunda de l'organització i el funcionament dels seus actors principals, de les regles del joc i del sistema electoral. «Els partits i les institucions estan molt allunyats de la realitat social, i això ha provocat una perillosa desafecció ciutadana envers la política. Per recuperar la confiança cal portar a terme un procés de regeneració democràtica.…»
Si el rei Joan Carles I va encarnar com a cap de l'Estat la transformació d'Espanya en un país modern i democràtic, Felip VI, 40 anys després, té l'obligació de protagonitzar aquesta profunda regeneració democràtica amb exemplaritat i intel·ligència i aconseguint la complicitat generacional.
