La clau
Llengües sense nom
«El món era tan recent que moltes coses encara no tenien nom i s'havien d'assenyalar amb el dit», escrivia Gabriel García Márquez a les primeres línies de Cien años de soledad. Espanya, «la nació més antiga d'Europa», com li agrada repetir a Mariano Rajoy, sembla no obstant tan recent com el màgic Macondo. O almenys a aquesta confusió ens portaria escoltar el discurs de Felip VI en la cerimònia de la seva proclamació. «Juntament amb el castellà, llengua oficial de l'Estat, les altres llengües d'Espanya formen un patrimoni comú...», llegia el Rei. ¿Quines llengües? ¿No tenen nom? ¿Tan recents són? Siguem francs i no atribuïm al nou cap d'Estat una responsabilitat que és compartida. No per tothom, és clar, però sí per molts i des de fa molt de temps. El «patrimoni comú», al qual es referia el Rei, no deixa de ser un recurs retòric. No hi ha patrimoni comú que valgui quan fa tants anys que no podem citar aquests noms perquè la caverna espanyola es nega a reconèixer una cosa tan senzilla com que el català i el valencià serveixen per donar nom a la mateixa cosa. Aquí i a Macondo. Una confusió, la lingüística, que emmascara moltes altres de calibre gruixut. En aquest país de bojos un jutge decideix quantes hores s'ha de donar de castellà en una escola catalana, però ni s'immuta si a algú se li acudeix inventar-se una llengua i dir-ne lapao. Ni un jutge, ni un ministre d'Educació, ni un president. Tant és el que digui la comunitat científica mundial i la Real Academia.
La nació més antiga d'Europa no es reconeix en la seva complexa realitat. No ha fet els deures en segles de convulsa convivència. Ni ha recuperat el temps perdut en 35 anys de democràcia. Les llengües sense nom són reflex del pagerol Macondo on vivim.
Molta sort
I mentre esquivem esmentar les llengües, ara ens agafa també per prohibir banderes perquè no estem gaire segurs de la solidesa de la que oneja als pals oficials. En aquesta tessitura, molta sort al nou Rei a l'hora d'arbitrar i moderar institucions i sensibilitats. Confiem que algú li doni un cop de mà en aquesta tasca.
