La roda
El mal disseny ens inunda
«Les noies bones van al cel, i les dolentes, a tot arreu», deia Mae West. El mateix passa amb el disseny: el dolent està per tot. Però ja hi estem acostumats i gairebé no ens n'adonem. La imatge gràfica promocional del festival que se celebra aquests dies té conya. El seu eslògan és El disseny dolent està per tot arreu, el millor disseny està al FADfest. Es tracta d'imatges de des-astres quotidians: el tetrabric de llet que esquitxa a l'obrir-lo, la porta que toca amb la tassa del vàter o un carril bici pintat just sobre una filera d'arbres... Encara podríem afegir-hi molts més horrors que desmenteixen la creença generalitzada que vivim entre massa disseny. Deu ser del dolent, es podria postil·lar. Perquè del bo no hi ha tants exemples.
Precisament per identificar-los el FAD atorga els seus premis d'arquitectura, interiorisme, disseny industrial, artesania, grafisme o moda. Per mostrar les rara avis que destaquen per la seva excel·lència, que no s'ha de confondre amb estridència. Encara que si analitzem els premis atorgats en els últims 50 anys hi trobarem també grans pífies, premiats que ho van ser per l'efímera tendència del moment o també absències clamoroses de peces que després han demostrat la seva vàlua.
Aquí radica la màgia creativa, en la impossibilitat de garantir la seva bondat al néixer. Afortunadament, no hi ha fórmules segures ni autors infal·libles. Sol ser el pas del temps el que atorga rellevància a certes propostes, independentment del seu èxit estètic o comercial. De moment, seguirem usant objectes que, com diu Fernando Amat, «menteixen sobre el que prometen»: panys que no tanquen, etiquetes que no es llegeixen, maletes que no roden, auriculars que s'enreden, paraigües que no s'obren, finestres que no tanquen, aixetes que gotegen, llums que enlluernen, cremalleres que s'obren... i a més a més tot bastant lleig.
