La Barcelona pencaire

Quan érem petits, vivíem en una ciutat que es llevava ben d'hora i anava a treballar amb el bocata sota el braç embolicat amb paper de diari. Era una ciutat obrera, plena de tallers i fàbriques, i era molt millorable; plena de fums contaminants, envaïda per cotxes i camions, amb carrers de fang i poca plaça pública. Aleshores van arribar els ajuntaments democràtics, la ciutat va canviar de pell i més tard, amb els Jocs Olímpics, la Ventafocs es va tornar princesa.

Al segle XXI, tenim una Barcelona infinitament més bonica i ben vestida. Fa tant de goig que ha encunyat un model d'èxit, i la ciutat rep una allau de visitants que no se la volen perdre. Quan érem petits, els turistes només venien a comprar als grans magatzems i a veure les curses de braus. Ara els guiris són per tot arreu, i un es pregunta si no caldria posar-hi una mica de seny. Realment, de vegades tenim la impressió que de tant pujar al cavall de la bellesa urbana hem caigut per l'altre costat.

No tothom pot viure de la Barcelona enlluernadora; la dels festivals de música techno, la dels creuers, la dels parcs temàtics i les plataformes digitals, la de la migdiada i la festa i els hotels i els congressos de mòbils i d'un aeroport que és a punt de convertir-se en el primer del sud d'Europa. Aquesta ciutat a cavall de la modernitat i les noves tecnologies, sumada a l'oci i el turisme, és tot un èxit, i si la sabem pair i encaixar bé, és un regal dels temps. Però no n'hi ha prou, perquè la major part dels barcelonins viuen d'esquena, o fins i tot despenjats, de la Barcelona rutilant i cosmopolita.

Tenim una ciutat a dues velocitats, que podria patir un risc de trencament, i cal que ho diguem i que ajudem a impedir-ho. Sembla que per una banda tinguem una capital europea amb tots els ets i uts, que no seria tan diferent de Berlín o Amsterdam o Londres. I, per l'altra, tenim una multitud de gent, segurament la majoria, que cada vegada és més pobra, troba menys feina i viu pitjor.

Els índexs de desigualtat a Barcelona s'han degradat fins a arribar als nivells anteriors al 1979, és a dir, al nivell dels ajuntaments franquistes; hi ha barris on la renda familiar és set vegades inferior a la d'altres barris. L'atur és mínim a la part alta, i és tercermundista als barris més populars, especialment entre els joves. Fins i tot l'expectativa de vida mostra un diferència de 10 anys segons el lloc on visquis. I això són mitjanes; cas a cas, les realitats arriben a ser de penúria autèntica.

Hem de fer un esforç, i caldria fer-lo també des de l'Administració municipal, per combatre aquesta esquerda que s'està obrint a Barcelona. Algú amb prou sensibilitat social hauria de trobar la manera de cosir les dues ciutats, si voleu de la mateixa manera que s'ha fet a Berlín després de la caiguda del mur i, atenció al detall, amb l'impuls d'una nova capitalitat. Ens hem de conjurar tots, i per descomptat els que som d'esquerres i creiem que el sector públic està obligat a intervenir per millorar la condició dels nostres veïns.

¿Com? Apel·lant a la Barcelona pencaire. La que creu en el treball, la que genera ocupació, la que té ganes d'arromangar-se i pencar i per desgràcia no en té l'oportunitat. Si la ciutat fos una empresa, seria la que genera més llocs de treball d'Europa. Si hi invertim, encara pot créixer. Recuperem els polígons industrials, seduïm manufactures no contaminants, atraiem activitats de valor afegit, creem tallers i escoles de formació, activem els vivers d'empreses, el co-working, l'ocupació dual...

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Direu que els municipis no tenen les competències necessàries per generar feina. Però això no és del tot cert; una ciutat com Barcelona, amb carta municipal pròpia, té atribucions importants, i en el cas del turisme, on les competències són limitades, es va saber posar-hi imaginació per aconseguir trajectes aeris intercontinentals, rècords de visitants, expansió hotelera o el principal centre de creuers de la Mediterrània. Utilitzem aquest potencial, doncs, per fomentar no ja el lleure i els serveis, sinó l'ocupació industrial. L'ajuntament té superàvit i recapta una part important del seu pressupost, en percentatges, molt per damunt de la Generalitat.

¿Què ens impedeix fer-ho? Els recursos hi són, el talent també, i el magnetisme de Barcelona és enorme. Només hi manca la determinació política. En combinació amb entitats, sindicats, empresaris, veïns, i la societat civil en general, es poden aconseguir uns grans èxits. Dediquem tots els esforços a mirar d'aconseguir allò que més falta fa a la ciutat. Feina.