El túnel del temps

Hi va haver un temps en què em va temptar la idea de penjar al meu dormitori un mirall d’augment. Perquè ja començava a estar fart que la gent em digués que era massa baixet. Tot al meu voltant és de talla petita. Des del país dels meus pares, la llunyana Armènia, massacrada per les tropes turques, fins als meus estudis a París i els meus papers al cine. A mi m’hauria agradat fer de simpàtic soldat, com el d’Un taxi para Tobruk, però l’oportunitat se me’n va anar amb El timbal de llauna. Mai més he fet d’avi envoltat d’actors alemanys que en lloc de dir el guió semblava que impartien classes de filosofia de Kant. Posats a buscar coses petites, aquí tinc els meus cultius d’oli de luxe, que vaig distribuint pels millors restaurants de França. I després, les meves ambaixades honorífiques d’Armènia, que són a tot arreu.

Però el que ha estat verdaderament gran és la meva vida. Des dels escenaris, 90 anys em contemplen. Dijous que ve trepitjaré l’escenari enorme del Liceu de Barcelona. Des de dalt veuré, sens dubte, molts cabells blancs de gent que va aprendre a estimar-se amb les meves cançons i que avui ja són més avis que jo. La cançó no és com la música clàssica, aquella que és més clàssica que música. La cançó viu de cadascú de nosaltres, però se’ns en va de seguida. Els que vam aprendre a cantar aviat ens adonem que el públic les fa seves. ¿Què queda de La bohème? Avui la bohèmia ja no consisteix a anar-se’n al llit molt tard, perquè els joves han après a domesticar la nit i els llits serveixen per a qualsevol cosa menys per dormir.

Recordaré el primer dia que vaig arribar a Barcelona, amb les llums de gas groguenques i les guspires dels tramvies en els desviaments. Llavors vaig cantar a l’Emporium, un lloc que ara es diu Muntaner, i el públic em mirava com qui mira el capellà que dirigeix la cerimònia que ens portaria al paradís. Avui he passejat de nou per Barcelona. La gent ja no em coneix pel meu aspecte, sinó per la veu. En aquella Espanya del 1957 el paradís era França. Per això m’he quedat a Europa i no he fet com va fer Maurice Chevalier quan va creuar l’Atlàntic disposat a descobrir Amèrica. Després del Liceu m’agradaria anar a cantar a un lloc més discret, on la gent prengui els seus combinats en silenci mentre m’escolta cantar.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

En realitat sóc el porter del túnel del temps. I m’agrada que els músics de jazz facin versions de les meves antigues cançons, aquells jazznavours, recordant quan els discos eren negres i les noies eren un pedestal de caps crepats i un escúter era una màquina de l’amor.

Com diria Édith Piaf, jo no em penedeixo de res. Vaig viure molt a prop seu durant vuit anys. A vegades algun biògraf imprudent diu que vam ser amants. No és cert. Ens vam estimar molt, i la vaig advertir dels molts homes que la rondaven. Però hi ha dones que estan millor en el record dels recessos que enredades en la passió. Ara canto per tornar a sentir les urpades d’un gat invisible que porto a la panxa. I per deixar-me volar amb els aplaudiments arribats d’un altre temps.