Decidir o no, aquesta és la qüestió

Prendre decisions costa. Fa por equivocar-se, però més por fa no poder escollir. A què et dedicaràs, on viuràs, si tindràs fills, eren coses que et plantejaves fa anys, quan tenies més clar el que no volies que al revés. Ara et resignes i dius: «¡Almenys tinc feina!», encara que cobris el salari mínim, un de cada quatre nens visqui per sota del llindar de la pobresa i els desnonaments segueixin a l'ordre del dia tot i la PAH.

Les nostres decisions ens defineixen. Per això no sempre són compartides. És sa que existeixin alternatives i una llibertat per crear consens, i no, en canvi, prohibir un dret als que qüestionen una situació i volen canviar-la. El món es mou i el que és normal és que s'hagin de prendre decisions a mesura que ho descobrim. Si fos per mi, ho sotmetria tot a votació, començant pel fet que els polítics puguin cobrar de l'empresa privada una vegada finalitzada la seva funció pública. El problema és que haurien d'avalar-la ells i va en contra dels seus interessos.

Notícies relacionades

¿Soc culpable?

Eleccions decisives als Estats Units

Decidir significa formar un judici definitiu sobre alguna cosa contestable, moure la voluntat d'algú perquè prengui una determinació. Parteix d'un criteri que s'adquireix amb el coneixement. Segons Mas, el poble el  va arrossegar a demanar una consulta. No obstant, CiU s'absté de recolzar al Parlament un referèndum sobre monarquia o república. Curiós, després de reivindicar tant el dret a decidir. Deu ser que el seu poble no necessita posicionar-se en aquest sentit.

Ja sigui sobre l'avortament, la sexualitat, la sobirania, la república, la Constitució o sobre el pentinat, impedir l'elecció és coartar l'autodefinició. Així, un no pot ser el que decideix sinó el que l'obliguen a ser. Només li queda la desobediència, i llavors el castiguen. Com més restriccions, més possibilitats que ens converteixin a tots en delinqüents.