Més República

L'adveniment de la tercera República espanyola depèn ja del poble. Aquesta vegada serà per sempre. I no arribarà amb l'alegria amb què ho va fer el cada vegada més llunyà 1931, sinó amb aquella barreja d'alegria i seny amb què es reben les coses que no són senzilles. Tots sabem que la democràcia republicana no ho resoldrà tot de la nit al dia. Però també sabem que és un pas endavant. La República resoldrà només uns quants problemes. Només per això, val la pena. L'artífex de la nova transició haurà estat, com és palmari, Joan Carles I, amb la considerable ajuda de Felip VI. El nostre deute amb qui en un altre temps va ser rei és immensa, no anem amb circumloquis. La seva fermesa en el cop del 1981 està fora de dubte. Es va posar al costat de la democràcia parlamentària i la Constitució, i tots, de tots els bàndols, l'hi han agraït.

No obstant, aquell succés no és l'únic que s'ha de recordar, encara que sembla com si només s'hagués de jutjar el seu regnat per aquell moment. La seva mateixa abdicació, després d'haver relliscat amb un error innecessari, és igualment admirable. [Sembla inversemblant que un president honorífic d'una associació internacional per a la protecció de la fauna en perill sigui atrapat acabant a trets amb un bonic paquiderm. Va demanar públicament perdó per l'ensopegada, i això l'honra. Sóc dels que accepten sense reserves aquesta petició, que respon a un noblesa obliga, però també penso que aquesta mateixa noblesa obliga a més. Ha complert cedint la corona]. Vaja quin regal, ningú l'hi envejarà.

Amb motiu del casament de l'hereu, el diari El País em va demanar un article. A causa de la seva nova consort, una opinió predominant era que «es modernitzava la monarquia a Espanya». El nus del meu argument, no obstant, era que la modernització del feudalisme és un oxímoron fenomenal. El feudalisme, amb la seva aristocràcia hereditària, es modernitza abolint-se. Sabem que hi ha alguns reis europeus, d'origen més o menys napoleònic, que estalvien la a vegades enutjosa elecció d'un president de República a diversos països nòrdics. Per no parlar del descendent dels pirates monegascos en aquell paradís del capitalisme especulador que és Montecarlo. [¿Un sobirà d'opereta? Poca broma, abans de dir-ho comprovin l'estat de les arques de Mònaco]. Allà, la princesa és una nedadora plebea, sud-africana.

Alguns, com Felip, han promogut al tron una altra plebea, sense que ho objecti públicament ningú, ni una decadent noblesa, tan acomodatícia sempre. Així que aquesta no és la qüestió. La qüestió arrenca del fet que, des del catastròfic regnat de Ferran VII, des de la guerra de la Independència, la monarquia ha deixat de ser un institució arrelada en aquest país. Una terra que ha vist quatre guerres civils en què es posava en dubte el monarca, no pot anomenar-se monàrquica. [Em refereixo a les tres carlistes, en què la lluita entre dues dinasties ensangonava el país, amb els seus respectius bàndols, un menys salvatge que l'altre, mentre s'enfonsava l'imperi; i a la guerra civil, que els feixistes no haurien guanyat sense el suport dels ­carlistes].

Em fa mandra, molta, buscar un president republicà. Perquè em temo que als que el busquin no se'ls acudirà res més que recórrer a algun expresident de Govern, o d'algun polític notable i de venerable aparença. L'ideal, en canvi, seria recórrer a algun científic eminent, o savi distret, que no molesti i que posseeixi tota la dignitat neces­sària.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En l'agenda d'assumptes a resoldre, la forma de la direcció de l'Estat no és tan menor com creuen alguns. Només parlen en termes utilitaristes: quant costarà la residència del president i la seva seguretat. A part del fet que hauria de ser mínima, la legitimitat republicana venç en tots els terrenys. Primer, el de l'ús de la raó pública, part de tota democràcia. Segon, en la seva capacitat per resoldre tensions que el pluralisme nacional i lingüístic planteja als espanyols, molt superior a una concepció dinàstica del poder. Tercer, perquè a l'alliberar de particular fur d'immunitat més persones en posició d'autoritat, es compleixen millor els principis essencials d'una democràcia.

Em diran vostès que hi ha molts aforats a Espanya i que un més, encara que sigui rei, no compta. Doncs sí que compta, perquè si comencem per dalt, podrem retallar, com hauríem de fer, l'excés d'aforats, o immunes, que carrega aquest país. Davant la llei, tots iguals. Com a màxim, un sol immune a les afectuoses atencions del fiscal. Com deia Francisco de Rojas, gran dramatrug del XVII: «Del rei avall, cap». Menys aforats, molts més responsables imputables. Això sol passar en les bones repúbliques. Les hi recomano. Sociòleg.