Anàlisi
Els reptes estructurals
El 2013 van venir a Catalunya prop de 16 milions de turistes, més del doble dels que van venir fa 20 anys. Entre el gener i el maig del 2014 les entrades de turistes han augmentat en un 8% respecte el 2013 i tot fa pensar que el 2014 tornarà a suposar un nou rècord de visitants. Catalunya manté un lideratge turístic inqüestionable al sud d'Europa i Barcelona s'ha consolidat com una marca global, una ciutat que tothom vol visitar. L'augment del turisme en l'última dècada és la base del creixement d'activitat de l'aeroport i del port. I s'ha de dir que això s'ha fet amb les carències d'accessos i de model de governança de les grans infraestructures que patim.
Durant els anys de recessió el turisme ha representat un dels pocs suports de l'activitat econòmica i l'ocupació. Sense el dinamisme del sector turístic aquests anys haurien estat encara pitjors. Ara, la recuperació del consum hauria d'afavorir el sector i això es podria començar a veure en les xifres d'aquest any.
Més enllà de la conjuntura de la temporada del 2014, s'han de fer algunes reflexions estructurals sobre el sector turístic. Primer, l'augment del nombre de visitants i els ingressos totals per turisme no s'han vist acompanyats d'augments significatius de l'ingrés real per turista. S'explica pel canvi en el comportament dels consumidors, que busquen estades cada vegada més curtes i ofertes i rebaixes d'última hora en transport i allotjament, cosa que planteja al sector nous reptes de promoció i comercialització.
En segon lloc, el sector turístic és molt divers, des de segments madurs de sol i platja que treballen amb marges ajustats, fins a segments més nous de visitants de congressos, de turisme urbà i de compres, de turisme cultural i patrimonial, etcètera, que presenten rendibilitats més altes. Tot és important, però el creixement del sector ha de fonamentar-se en els serveis de més valor afegit i amb una lògica més qualitativa que quantitativa.
En tercer lloc, s'han de gestionar les externalitats negatives causades pel turisme, regulant la congestió i el soroll i assegurant la compatibilitat dels usos turístics amb els residencials. En aquest sentit van mesures encertades com la taxa turística o el canvi del model de gestió del parc Güell. Però queda molt per fer a nivell de polítiques públiques, per exemple per evitar la conversió dels centres històrics de les nostres ciutats en immensos parcs temàtics, cosa que va en contra no només dels seus valors genuïns, sinó també de l'interès, la diferenciació i l'atractiu dels mateixos turistes.
Finalment, la protecció del patrimoni natural i històric i la cura del paisatge són elements que formen la base de la competitivitat turística a llarg termini. En definitiva, tornar a recordar una vegada més que, al parlar de turisme, competitivitat i sostenibilitat han de ser sinònims.
