La batalla de Barcelona
Pertanyo a una generació que sempre ha vist l'exercici de la política com una professió de dubtosa respectabilitat, pròpia d'individus amb foscos propòsits i inconfessables servituds. Una casta, com diuen alguns ara, que a més ha acabat apropiant-se del terme, limitant la seva pràctica a les parets de les seus centrals: ni tan sols s'arribava a practicar la política real als barris o a les províncies, al final només quedava obeir consignes de territoris llunyans com Còrsega o Nicaragua. Potser ho hem heretat dels nostres pares, als quals se'ls veia el rictus d'impotència i conformisme, darrere de l'orgull i la satisfacció d'haver protagonitzat l'exemplar transició. El cas és que la ciutadania ha arribat a pensar en algun moment d'aquests últims 35 anys que la política no anava amb ella. '¿No us dedicareu a fer política?', em va preguntar una vegada un membre de la comissió de medi ambient del Col·legi d'Enginyers de Catalunya en una de les seves sessions, mentre discutien sobre l'últim reglament ambiental. En quinze anys en una oenagé, el que més vegades he hagut d'explicar és que fem política, però no partidista, que la política va molt més enllà de les lleis i tens més actors que els partits.
Un concepte complicat per a una societat alienada en aquest sentit, que s'ha deixat portar pels anys de bonança macroeconòmica, de manera irresponsable i indolent. Però aquest temps s'ha acabat, com va dir Ada Colau ahir en la presentació de Guanyem Barcelona: "estem aquí per necessitat. Ajuntem-nos o acabaran amb nosaltres, tenim la responsabilitat de tirar endavant aquesta revolució democràtica". Comença un temps nou, la ciutadania l'hi està demanant per les bones a un 'sistema' que cada dia dóna més símptomes d'esgotament i desorientació. En el fons, l''stablishment' hauria d'estar fent palmes amb les orelles: tot el moviment ciutadà, nascut fins i tot abans del 15-M, s'organitza i opta per utilitzar, al capdavall, les vies legalment establertes per canviar el règim. De baix a dalt, molts van evocar ahir la proclamació de la II República des dels balcons de centenars d'ajuntaments d'aquest país, en l'última escola que aquell règim va inaugurar a Barcelona. I els ho està demanant precisament a aquells partits que no han sabut obrir les seves portes de bat a bat a la ciutadania, i que ara tenen una gran oportunitat. El mapa polític barceloní i català no aguantaria una sola sigla més, i potser tampoc cal. Potser tot és tan senzill com establir un grapat d'objectius aconseguibles en quatre anys, i demanar a tothom un exercici de generositat perquè tots recuperem la il·lusió per la política, també la partidista.
Notícies relacionadesO tan difícil com això. La premsa dels titulars fàcils pregunto fins a tres vegades en la roda de premsa prèvia sobre la posició davant el procés sobiranista. I tres vegades es va argumentar que no hi ha res en contra, al contrari, que l'objectiu és aconseguir totes les possibilitats del dret a decidir. El concepte de fer confluir forces segueix sent estrany en aquesta terra, que prefereix les adhesions monolítiques, encara que sigui per a alguna cosa tan urgent i evident com deixar de perdre Barcelona i evitar que es converteixi en un parc temàtic per a turistes, com va dir Joan Subirats.
Potser les hordes de visitants en xancleta no els han deixat veure unes vinyetes gegants instal·lades als carrers de la ciutat, que aquestes setmanes ens expliquen d'una manera molt didàctica aquella batalla de fa 300 anys. Ahir, amb tot el simbolisme i tota l'estratègia dels vells manuals revolucionaris, va començar segurament una altra batalla, la de guanyar Barcelona i demostrar que es pot construir una altra ciutat i una altra societat, des d'una altra manera de fer política.
