Sobre plans de pensions privats
Un comentari previ abans que alguns em condemnin. No tinc ni he tingut mai cap pla de pensions privat, i he defensat sempre la Seguretat Social pública. A més, la xarxa està plena d'articles i intervencions que ho demostren. Per cert, són temps dolents quan algú ha de començar així una reflexió.
Això ve a tomb del debat sobre els plans de pensions suscitat per una notícia --no precisament nova-- sobre l'existència al Parlament Europeu d'un pla de pensions privat. A partir d'aquí s'ha iniciat un seguit de rèpliques "informatives" que no sempre informen, més aviat al contrari. Han sortit a la palestra debats diferents que es barregen fins a provocar més confusió que una altra cosa. A saber, la mateixa existència dels plans de pensions privats, el seu paper de complementarietat o de substitució dels sistemes públics de pensions, la naturalesa de dret o de privilegi, la tipologia de les inversions dels fons de pensions i l'ètica de la seva gestió
D'entrada, la realitat dels plans de pensions privats és molt diferent segons el país. I el més determinant és la funció que desenvolupen en cada societat i el pes relatiu que tenen en l'economia.
En alguns països sense Seguretat Social pública, els plans de pensions juguen un paper substitutiu de les pensions públiques, amb totes les conseqüències que això comporta. És el cas dels països anglosaxons, alguns països europeus, el Japó i altres d'emergents. Els que treballen en grans empreses tenen un pla de pensions vinculat a la feina, que perden quan perden la feina. La resta de ciutadans ha de pagar-lo amb els seus estalvis si vol tenir pensió. En aquests casos el pes que tenen en l'economia és molt important, amb les conseqüències socials i polítiques que suposa. En aquests països la pensió no és un dret, sinó una mercaderia.
En altres països, com Espanya, els plans de pensions juguen un paper complementari a la Seguretat Social pública. Encara que alguns poders econòmics fa dècades que intenten que n'ocupin el lloc. Als 90, i arran de l'experiència xilena imposada per Pinochet, es va intentar implantar a Espanya un sistema de plans de pensions obligatoris de gestió privada. Per a això van ordir la llegenda urbana de la fallida del sistema públic. Avui el que està en bancarrota és el model xilè privatitzat, que ha hagut de ser rescatat per l'Estat xilè.
A Espanya els fons de pensions gestionen recursos que estan una mica per damunt del 7% del PIB. Molt poc, comparat amb altres països en què el patrimoni dels fons de pensions arriba al 75% del PIB. Les raons d'aquesta poca penetració de les pensions privades són diverses. Les pensions públiques espanyoles, tot i que són baixes en termes comparatius, tenen una taxa de substitució de l'últim salari superior a la mitjana de la UE i l'OCDE, i això desincentiva els plans de pensions. La capacitat d'estalvi de la majoria dels ciutadans és molt baixa, sobretot en èpoques de sobreendeutament privat. El pes de la petita i micro empresa en l'economia espanyola no facilita la creació de plans de pensions de la modalitat d'ocupació. I, a més, a Espanya el poder polític ha fomentat durant quatre dècades l'habitatge en propietat com a principal producte d'estalvi, en detriment d'altres modalitats.
A Espanya els plans de pensions privats poden adoptar tres formes: individual, associatiu i d'ocupació. Les diferències en els drets dels partícips i en les comissions de gestió que cobren les entitats gestores entre les diferents modalitats de plans és molt important. Els plans de pensions d'ocupació, impulsats per la negociació col·lectiva, ofereixen més garanties i control per part dels treballadors partícips.
Les aportacions als plans de pensions d'ocupació no deixen de ser més que salari invertit en un producte d'estalvi a llarg termini amb un tractament fiscal més favorable que el salari directe i que altres productes d'estalvi. Especialment en els períodes d'aportació. Una altra cosa és el tractament fiscal en el moment del rescat.
Els plans de pensions privats no són, doncs, privilegis, sinó salari amb un tractament fiscal favorable. Això és així també quan qui ho percep és un empleat públic. Llevat, esclar, que es caigui en la trampa de la dreta que tenir feina i un salari digne és un privilegi.
El problema de la gestió dels recursos dels fons de pensions és important, però no és específic d'aquesta modalitat d'estalvi. El que fan els bancs amb els estalvis de la gent és sens dubte un gran secret, o més aviat un gran escàndol. La inversió en productes especulatius que atempten contra el medi ambient o que participen en el comerç d'armes és freqüent. Però aquest no és un problema específic dels plans de pensions. Com no ho és la inversió en paradisos fiscals. I no ho destaco per treure-hi importància, sinó per assenyalar que el problema és molt més greu. Per això és tan important l'aposta per la banca ètica i pel seu control social. I la pressió de la societat, però damunt del tot, no només d'una part.
Els eixos que al meu parer haurien de centrar el debat social sobre els plans de pensions són:
1. El dret de rebre una pensió en situació de necessitat és com l'educació i la sanitat, un dret i no una mercaderia que han de garantir els poders públics.
2. L'existència de sistemes d'estalvi a llarg termini --entre els quals es troben els plans de pensions-- no han de jugar mai un paper de substitució de les pensions públiques. Per això la millor garantia és que les pensions públiques siguin de debò suficients. Aquest és el desincentiu més important als plans de pensions privats.
3. El debat no és només econòmic, també és polític. Com més part de l'economia global es gestioni privadament, més poder tindran els mercats i menys la societat i les institucions democràtiques. Per això el debat sobre pensions, educació i sanitat és també un debat sobre poder polític.
4. És un error creure que el problema està en l'existència dels plans de pensions privats, quan el volum econòmic i de poder polític que canalitzen és una petita part del negoci financer. En aquest sentit, altres modalitats d'assegurança de què no parla ningú i altres modalitats d'estalvi, com fons d'inversions, o d'inversió com les Sicav, tenen molta més significació.
5. L'Estat no pot incentivar fiscalment en els termes en què ho està fent, ni en aquest ni en cap altre producte d'estalvi, de manera que els incentius a l'estalvi comportin incentius a la privatització de les pensions en detriment dels recursos necessaris per al finançament de les pensions públiques.
Notícies relacionadesAddenda. Segur que els meus amics em van a dir que per què em fico en aquest vesper, en els temps que corren i l'ambient que es porta en els debats públics. La raó és òbvia, em costa estar callat. Em vaig presentar a les eleccions amb un compromís de no callar. No recordo que en la lletra menuda digués res sobre no callar davant d'uns i sí davant d'altres. Crec que el respecte més gran que s'ha de tenir pels conciutadans és defensar sempre allò en què es creu. Això sí, avui m'he promès a mi mateix no tornar a intentar una reflexió serena a través de Twitter. Encara que temo molt que incompliré aviat la promesa.
Post publicat al blog de Joan Coscubiela
