Canvi de bandera

S’ha acabat. I no em preocupa gaire. Alguna cosa deu haver passat entre Antonio i jo. O, més ben dit, algú deu haver passat perquè El Zorro s’hagi embolicat amb una meuca. No és res de nou. També em vaig cansar de Don Johnson i, no obstant, vam tornar a reincidir en el nostre matrimoni. Divorciar-se és fàcil. El que és difícil és tornar a començar. I no crec que amb Antonio hi hagués hagut cap possibilitat de començar res que no fos el mateix de sempre. A vegades dubtava entre la rutina d’un matrimoni de 18 anys o l’aventura de tornar a trepitjar el món sense ser la dona de ningú. A ell li devia passar el mateix. Em va conèixer quan interpretava papers de joveneta ingènua, però la ingenuïtat és el primer que es perd. Divorciar-se és menys emocionant que un Oscar. Ningú t’aplaudeix ni ningú et dóna res. Però els advocats faran bé la seva feina i ens partirem les propietats com dos socis que han deixat d’interessar-se. Allà es queda ell, amb les seves fragàncies i els seus èxits. I jo aquí em quedo, sense el cavaller espanyol que durant tants anys em va lluir pel món.

També s’ha acabat aquell estrany ritual de les processons de la Setmana Santa malaguenya, en què Antonio exercia de majordom de la seva confraria. Espanya és difícil d’entendre. Fins i tot sabent que Antonio era fill d’un comissari de policia. Els comissaris volen saber-ho tot dels altres però deixen la seva rereguarda desprotegida. No va passar desapercebut l’afectuós ball que Antonio va mantenir davant de tothom durant el Festival de Cannes amb la model Natalie Burn. Diuen que era una manera d’arreglar la nostra relació. ¡Curiosa manera, la del cavaller espanyol! Perquè no hi ha res que em sulfuri tant com que em facin quedar en ridícul davant del públic.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

M’ho explicava la meva mare, Tippi Hedren, constantment assetjada per Hitchcock. L’havia amenaçat de tallar-li les ales si ella no acceptava anar-se’n amb ell al llit. Coses del mag del misteri; el poder del director que va més enllà de les seves pròpies incapacitats. Una mica més i li fa saltar un ull mentre li llançava petites maquetes d’aus sobre la cara a la pel·lícula Els ocells. Amb Antonio no ha passat res d’això. Quan va arribar a Holly­wood ni tan sols sabia parlar en anglès. Era un atractiu i exòtic xulo dels que no castiguen. Vam ser feliços i no em penedeixo d’aquests llargs anys que vaig passar en la seva companyia. Però una cosa és viure i una altra, envellir. I ni ell ni jo teníem ganes d’acabar sent una parella venerable. Ni ell ni jo estem fets per a una vida gaire llarga. Com a molt per a uns minuts, uns silencis confortables, unes rialles i alguna carícia per recordar el que havíem sigut.

Hi ha molts milions en joc. Però la meitat de molts milions segueixen sent molts milions. L’únic que li demano és que em cedeixi els nostres tres gossos i la custòdia de Stella del Carmen, la nostra filla en comú. Stella està a punt de fer 18 anys i ja serà gran quan hagi de decidir on vol anar a sopar, si amb el pare o amb la mare. Diem que la fi de l’amor consisteix a acabar amb els vincles de dependència. Però, en el fons, la fi de l’amor no és altra cosa que iniciar nous vincles i noves dependències. He obert l’armari i han sortit una vegada més les meves armes de dona. Espero que encara estiguin en bon estat i que, en el fragor del combat judicial, cap dels dos acabi ferit.