Altres privilegis regis

És sabut que bona part de l'opinió, tant l'experta com la pública, es mostra refractària davant l'extensió dels aforaments per implicar un tracte diferent davant la llei, que, en ocasions, deriva fins i tot en un tracte privilegiat. Sens dubte, aquest és un debat que s'ha reactivat amb motiu de l'abdicació de Joan Carles I i de l'anunci del Govern de procedir al seu aforament amb el pretext que la temptació de portar davant els tribunals l'exmonarca és massa forta perquè el sistema polític no ho impedeixi mitjançant la remissió de qualsevol querella davant el Tribunal Suprem, eludint així el jutge Castro de torn.

Però, com diuen els nostres avis, pensa malament i l'encertaràs. D'entrada, s'ha d'assenyalar que una mesura tan excepcional no va ser contemplada durant anys, en un context de normalitat jurídica i política. Fins al punt que ni tan sols es va pensar a aprofitar una recent modificació, avui en curs, de la Llei Orgànica del Poder Judicial, per regular els aforaments que afectessin el conjunt de la família reial. Per això no deixaria de ser legítim que els que estan convençuts de la bondat de la mesura procedissin ara a solucionar el que en el seu cas podria ser una simple falta de previsió o un excés de pudor cortesà. Però en cap cas que s'hagi de solucionar a corre-cuita, una vegada consumada l'abdicació i d'amagatotis.

Sigui com sigui, del que no hi ha dubte és que la utilització d'un procediment legal tan sumari com opac per atorgar aquesta discutible protecció jurídica a l'exmonarca, que ja no ostenta cap funció constitucional sinó un mer paper protocol·lari que no es compadeix amb la inviolabilitat o la irresponsabilitat pròpia del monarca, servirà per augmentar el malestar social. I no només això. A més de topar contra el mur de la incomprensió ciutadana no gaudirà del consens polític que seria indispensable.

Perquè, en efecte, hauria estat desitjable que primer es donés la norma i després es produís l'acte, i no al revés. Entre altres coses perquè, si el que pretenien alguns era eludir regular alguna cosa més que la institució de la Corona i mantenir-la en una espècie de llimbs jurídics, per no exposar-la més davant l'ull públic, és evident que el que s'ha aconseguit és més aviat l'efecte totalment contrari.

En segon lloc, no se sap si els actuals reis d'Espanya, Felip i Letizia, podrien tenir un nou fill i si, en aquest suposat cas, fos un nen. Perquè, si fos així, sembla igualment palmari que es plantejarà un conflicte com a conseqüència de la no modificació de l'article 57.1 de la Constitució, que, malgrat alguns primers passos sobre la seva reforma, segueix establint la supremacia de l'home sobre la dona en l'ordre successori. No cal dir ni tan sols que aquesta regla de preferència en l'ordre successori repugna pel seu anacronisme. Ni la tradició ni la Història semblen arguments jurídics sòlids per pretextar la pervivència d'una disposició així. Cosa que, per cert, ja han resolt altres constitucions europees com la sueca (1980), la noruega (1990) o la belga (1991).

En tercer lloc, convé aclarir l'abast real del «comandament suprem» de les Forces Armades que la Constitució assigna al Rei, en detriment del president del Govern. No en va, el Rei no està subjecte a cap mena de responsabilitat i això exigeix que tots els seus actes siguin ratificats per l'Executiu. A més del fet que això col·lisiona amb la mateixa naturalesa del comandament: dit d'una altra manera, qui no és responsable no pot manar. Aquesta qüestió ja es va evidenciar durant el consell de guerra contra els encausats per l'intent de cop d'Estat del 23-F, pel que fa a la compareixença del Rei com a testimoni, a requeriment d'alguna de les defenses que van invocar l'«obediència deguda» dels sediciosos.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Finalment, convé aclarir l'abast de la funció constitucional d'arbitratge i moderació del funcionament regular de les institucions de l'Estat. Les insistents demandes perquè la Corona intervingui sobre el procés català exigeixen alguna concreció, se suposa. Igualment, seria desitjable aprofundir en la transparència de la institució, més enllà de les mínimes exigències que incorpora la recent Llei estatal 19/2013, de Transparència, accés a la infor­mació pública i bon govern. A més a més d'analitzar altres aspectes no resolts en l'ordre funcional (com els polèmics honors i distincions afectes a la figura de l'hereu o hereva).

Tot plegat perquè una ins­titució aliena al principi democràtic per definició no segueixi, també, aliena al principi de rea­litat.