Falsos consensos

Aquests dies, tot rememorant la transició i el seu esperit que van desembocar en la redacció de la Constitució espanyola, s'ha apel·lat de manera insistent al consens que va existir en aquella època. No pretenc treure mèrit a una operació política de gran abast, com va ser la transició espanyola, i totes les derivades que després van venir. Però em sembla que avui, quan s'apel·la als consensos existents en aquella època s'obvia una part molt important d'aquella realitat.

Ningú pot oblidar que sortíem d'una dictadura. Una dictadura cruel i sanguinària que va perpetuar-se al llarg de 40 anys en el poder. Una dictadura que va sotmetre la voluntat de tants i tants ciutadans del nostre país i que va deixar les coses molt més lligades del que semblava a primera instància. O sigui, que l'esperit de la transició estava condicionat per la por i per l'amenaça, i absolutament tutelat per poders fàctics, entre els quals l'exèrcit, que pesava molt en l'entramat polític espanyol.

És per això que fa basarda sentir parlar de reformar la Constitució, però sempre a partir dels consensos generats a la transició. I això, literalment, és impossible. D'Espanya estant perquè molts dels seus ciutadans, i a hores d'ara ja part dels seus actors polítics, en són absolutament aliens. De Catalunya estant, senzillament perquè em fa l'efecte que la prioritat de la majoria de catalanes i catalans ja no és ni reformar la Constitució, ni tan sols trobar l'encaix de Catalunya amb Espanya. Més aviat la preocupació consisteix a com saber transformar el desencaix evident i existent, en una estructura política nova, diferent i que permeti a Catalunya abordar els grans temes de futur que l'afecten.

No vivim en una època especialment adobada per aconseguir els consensos somniats. I, en el cas de Catalunya, és un problema greu. Vivim moments de grans confrontacions polítiques, tant a nivell institucional, com també a nivell del carrer. La crisi econòmica, la crisi de confiança en la política, la crisi social han generat com una mena de tempesta perfecta que es pot acabar engolint el sistema.

Com aquella immensa onada que deixa el vaixell del pescador George Clooney com una petita puça al mig de l'oceà i que acaba sent esclafada sense pietat per la fúria dels elements a la pel·lícula Tempesta perfecta. I com que en els darrers temps hem anat tots plegats de metàfores marineres, potser convé recordar aquella impressionant escena.

No hi ha hagut consensos, malgrat majories clares al Congrés dels Diputats, en relació a la monarquia a Espanya. No hi ha consensos en relació a com poder resoldre el futur de Catalunya i la possibilitat d'exercir el dret a decidir. I els consensos amb el govern espanyol, ni hi són, ni se'ls espera, però és que els consensos a Catalunya també costen massa de percebre.

¿Per què quan esclata una crisis a Barcelona a causa d'un edifici ocupat, tornen a fallar els consensos per tot arreu? I en aquest cas no es pot dir que la culpa sigui només de les institucions, que de ben segur que haurien pogut fer millor la seva feina. Trobar consensos, tenir voluntat d'arreglar les coses passa per fer passes significatives, passa per fer gestos, passa per analitzar i separar el gra de la palla. Passa, en definitiva, perquè tothom hi posi una mica de la seva part. No és fàcil, al contrari. Que ningú se m'enfadi, però ara mateix tinc la sensació que, per desgràcia, avui sembla més fàcil cremar contenidors i dissoldre manifestants que seure en una taula i parlar. I aquest és un preu que com a societat no ens podem permetre de pagar. És un preu altíssim perquè ens condiciona clarament el futur.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Vivim en una societat castigada per la crisi, immersa en una mar d'injustícies que fereixen la sensibilitat de molta gent. Però precisament la solució a tot aquest conflicte es troba en la política. En la política neta, transparent, clara, deliberativa i participativa. Però també en la política institucional, en la política del debat i de les votacions. La política que no té por a votar, en cap circumstància, a les urnes i a les institucions.

No existeixen receptes màgiques per aconseguir aquests consensos. Tot plegat passa per una ferma i tossuda voluntat d'aconseguir-los. Amb el govern de l'Estat ja hem vist que és impossible. A Catalunya és més necessari que mai. El país del futur depèn essencialment dels esforços que hi esmercem ara mateix. Si us plau, a qui correspongui, que comenci a posar fil a l'agulla per cosir voluntats, complicitats, esperances, il·lusions... o sigui consensos. I que res ni ningú tingui coartada per manllevar-nos el futur.