Al contraatac
La família
Encara que sortir a escena i pronunciar «ho sento molt, m'he equivocat. No tornarà a passar» no serveix de gran cosa, és un inici de penediment i propòsit d'esmena, potser fals però almenys digerible. Resulta més irritant que t'hagin enxampat en fals -mai més ben dit- i que la resposta sigui aquí no ha passat res, tot és legal i no hi ha cap mena d'irregularitat. Aquesta va ser l'actitud del president del Tribunal de Comptes, Ramón Álvarez de Miranda, quan va comparèixer al Congrés per justificar que només la casualitat és responsable que cosins, cunyats, nores, exconsorts, nebots i resta de parentela diversa, siguin empleats del tribunal. Ja voldrien a la Zarzuela tenir una dinastia tan fermament establerta com les que regnen al capdamunt de l'organisme fiscalitzador dels comptes públics.
La resposta d'Álvarez de Miranda aquesta setmana és semblant a la d'un metge a qui es demanés explicacions sobre la salut precària d'un pacient i, al mateix temps que es compromet a canviar tots els tractaments i medicació, defensés els aplicats fins llavors. La incoherència del missatge produeix estupefacció. Tot s'ha fet correctament però, ja que m'ho pregunten, modificarem el procés de selecció de personal, eliminarem els càrrecs de lliure designació i publicarem a la web tota la informació dels contractes firmats. També revisarem la composició dels tribunals d'oposició i, per si un cas, ens plantejarem que un altre organisme, fins i tot estranger, fiscalitzi i auditi la nostra feina. Però això sí, fins ara res del que s'ha fet mereix cap mena de retret. Al màxim responsable del tribunal no li sembla «tan estrany» que els parents vagin a les oposicions de la institució perquè existeix «vocació familiar». És més, li semblaria «una arbitrarietat», va afegir el president, que familiars aspirants quedessin exclosos només pel fet de ser-ho. El que no li sembla una arbitrarietat és que el tribunal examinador estigui format per cinc membres, dels quals tres són de la casa. O sigui, avui aprovo el teu concunyat i demà tu li poses bona nota a la meva filla. I així fins a almenys 100 treballadors, units per una fructífera teranyina amb ADN compartit.
El ple del tribunal decideix quin és el pressupost que necessita i s'inclou en els pressupostos de l'Estat. Aquesta independència econòmica -potser és l'única que usen- deu ser la responsable que els seus funcionaris cobrin el 30% més de mitjana que els seus homòlegs en la funció pública.
Notícies relacionadesControl
Hi ha exministres amb filles de dues en dues, germans d'expresidents de Govern, esposes de ministres del passat… I després hi ha un sindicalista que hi té fins a nou parents. Un tipus entranyable: la seva dona actual i l'anterior treballen allà. Doncs bé, aquests senyors controlen com, quant i en què es gasta el diner públic. Nosaltres som els parents pobres.
