La roda
El preu que té la fama
Pensem en un famós. Es deu tant al seu públic que a penes té vida privada. Està sempre pendent de la seva imatge i de dir el que s'espera d'ell. Acostumat que els seus desitjos siguin ordres, tendeix a ser cobdiciós, conscient que, juntament amb la fama, pot perdre-ho tot. Tem convertir-se en una joguina trencada. Els seus fans volen fotografiar-se al seu costat. La majoria en tenen prou amb la superfície estètica, però alguns estan molestos perquè, al pretendre agradar a tants, es refugia en la frivolitat. No és autèntic, no té personalitat. Deixa de ser ell mateix per ser un producte. A poc a poc, ni tan sols els seus parents reconeixen. Es torna intractable.
Ara pensem en Barcelona. Imaginem que l'ajuntament és el seu mànager i li ha aconseguit un munt de visites. Set milions i mig l'any passat, gairebé cinc vegades la seva població. La ciutat està de moda, protagonitza anuncis on tot és fantàstic perquè res és veritat. Fins i tot presumeix que Woody Allen es fixés en ella. Però també li dediquen documentals com Bye Bye Barcelona, d'Eduardo Chibás, en què s'apunta que és el quart destí que més decep els turistes.
Les guerres solen començar a l'estiu i aquesta va d'hotels contra apartaments: hi ha 68.200 places hoteleres, 6.300 llits en albergs, més de 8.800 pisos legals i uns 5.000 sense regular a disposició dels visitants. Els barcelonins formen part de l'attrezzo
