Els problemes urbanístics del territori català
El paisatge com a continuïtat cultural
El desastre paisatgístic més important de Catalunya és la degradació de les àrees metropolitanes
És evident que el paisatge català, en els seus àmbits més concorreguts i, sobretot, els més pròxims a les grans intervencions humanes, com els assentaments residencials i industrials, és cada dia més esguerrat i més contradictori. Ha perdut aquelles referències conceptuals i plàstiques de la vida i les feines del camp, amb les jerarquies ben establertes per la història i la geografia i amb les permanències culturals que han resistit tants segles perquè les diverses funcions s'han agermanat orgànicament i figurativament.
Però, en els temps recents, els nous usos del territori i els canvis traumàtics han pres una intensitat més ràpida i més profunda, de manera que ha estat difícil de crear en paral·lel una nova harmonia ni en la interpretació de les mateixes funcions ni en la valoració representativa. És a dir: sembla que no es puguin aconseguir uns nous ordres compositius naturals al servei dels nous usos quan aquests canvien més ràpidament. Quan surts d'una tradició estrictament artesanal tan diferenciada i tan arrelada no configures prèviament un nou repertori estilístic que sigui la interpretació i la generació de la base expressiva d'uns usos nous. És a dir, una base expressiva que es manté en el centre d'una contradicció com un testimoni de la història de les idees.
¿Quins són els conjunts paisatgístics que creen aquest desordre?. Molts i molt variats, però gairebé tots conseqüència de la manca d'un discurs radical i coherent sobre la permanència selectiva d'alguns factors en els processos de canvi o evolució. Un dels primers conjunts que trobem en el paisatge català com a mostra d'aquesta inadequació són les immenses urbanitzacions que ocupen des de fa més d'un segle grans territoris amb escassos criteris de lògica funcional i molt poques consideracions paisatgístiques. Tant si són implantacions extensives amb l'anarquia de la caseta i l'hortet, com si són conjunts densos amb un ordre geomètric dissenyat segons els principis més senzills de l'especulació, són dues fórmules de maltractament del paisatge.
Sobretot, són un exemple de la impossibilitat de convertir el conjunt en espais habitables segons les bones maneres que tradicionalment han ofert els espais urbans de qualitat. I no cal esperar gaire per constatar aquests problemes en la mateixa interpretació del pobre usuari quan s'adona que l'espai col·lectiu no és ni rural ni urbà: només una sèrie d'habitatges seriats sense places ni carrers, sense centralitzacions ni monuments. Ni aglutinació civil ni ànima col·lectiva. Els negociants del territori i l'habitatge en col·laboració amb els tècnics administratius de l'urbanisme municipal, escoltant només les consideracions més mercantils, han decidit crear un altre element urbà complementari, una segregació inintel·ligible: el polígon que agrupa els serveis, les indústries, els comerços artesanals, els cinemes i fins i tot les discoteques i les esglésies, és a dir, tot allò que concentra vida i activitat i que defineix la ciutat. La ciutat nova està, doncs, generant una no ciutat dominada pel suburbi, feta amb taques inconnexes de minixalets i cases aparellades, que incorporen conjunts maldestres amb presència impositiva d'algun fals down-town, tot esquitxat de casetes als vessants de migdia dels turons que ara destruïm després de robar-los el nom i la representació cultural.
Tots aquests exemples es limiten a problemes gairebé puntuals, espais que, en comptes de projectes de gran abast, només necessiten reforçar els criteris fonamentals de la seva existència i la possibilitat que ells tot sols puguin establir un nou paper protagonista. Però em sembla important que cada proposta de reordenació del paisatge tingui present quins són o han de ser els grans criteris compositius i com s'han de relacionar amb les essències culturals -amb la geografia i la història- per aconseguir la recuperació de la vida i el significat. Només així es pot requalificar el trist paisatge que encercla bona part de Catalunya, i mantenir les mateixes bases d'ordenació i significació, amb una visió més general del tema.
Cal pensar, per exemple, com es pot resoldre segurament el desastre paisatgístic més important de Catalunya: la degradació de les àrees metropolitanes, començant per la de Barcelona. Observant el problema en tota la seva extensió queda clar que només una teoria general sobre el paisatge pot descobrir la manera de formalitzar l'espai entre ciutats en termes de paisatge significativament urbà. I donar més recolzament a la futura integració de bona part de l'àrea metropolitana amb els municipis que formen la primera anella al voltant del centre de la capital i considerar-los el que realment són: districtes de Barcelona.
