¡Que bé, Pamplona fa pudor de pixum!
No em queixo de les olors, hi tenen tot el dret. Dic que, de vegades, ens hauria anat bé poder tancar l'olfacte. Com els ulls.
Estic gairebé segur –de segur, ni de la data-- que Vespasià no va anar mai als 'sanfermines'; tot i que vés a saber, aquests romans de l'antiguitat van ser tan viatgers i avassalladors amb les seves conquistes que potser vinc a explicar-los aquí una història d'olors urbanes ja escrita en tauletes de cera.
Volia recordar-los, quan m'he interromput, com l'emperador citat va decidir donar una lliçó pràctica al seu fill, que li retreia fer negoci amb els orins de les latrines públiques, ideal per assaonar les pells --compte, no les pròpies-- perquè el noi veia en aquella matèria degradant i pudent una pime detestable. Així que Vespasià li va dir al seu fill: Pecunia non olet, i li va posar una moneda d'or sota el nas perquè ho comprovés. Espero que el fill sabés llatí i no estigués subjecte a un d'aquests plans d'estudis que el menyspreen com a llengua, més que morta, assassinada.
Pamplona romana
El cas és que l'auctoritas romana podria avui assaonar una infinitat de cuirs si recalés per aquests verals, on l'orina escampada es mostra generosa en massa carrers de Pamplona. Es fa el que es pot, i no és possible col·locar un empleat municipal amb la seva manguera darrere de cada bufeta en problemes. Però put, i tant que put. No el diner generat pel tràfec de líquids en bars i barets, en això tenia raó l'il·lustre pròcer, encara que sí que put la segona fase del negoci, és a dir, el desfogament incívic.
I no és que es vulgui aquí donar lliçons de res, sinó que és bastant raonable pensar que les gresques massives tenen aquests imponderables o danys col·laterals, gairebé inevitables. Però deixem les enrabiades, tan reiterades com inútils, per a les cartes al director, que arribaran amb la ressaca. No ho dubtin.
Més m'estimo, com Vespasià, pensar en els beneficis derivats d'aquest tuf a amoníac o vés a saber què, i diguem que la cosa ha anat bé perquè fa pudor de pipí. Això sí, no sense abans puntualitzar que s'observa un elevat menyspreu cap a la ciutat que els acull en aquesta gent més inclinada a deixar anar l'aixeta personal i intransferible que a molestar-se a entrar en un dels molts lavabos distribuïts per la ciutat. És la paradoxa inconseqüent, que diria un tertulià mínimament versat: multen tot l'any els aborígens, sustentadors de la despesa, així que se'ls presenta la més precària humitat, i es permet el desbeure sense control dels forans.
Excés de micció en augment
I ara em poso en un terreny del qual no sortiré il·lès, no escaparé sense crítiques de l'estil ja estem amb les batalletes, etcètera, però no em resisteixo a mencionar que hi va hagut 'sanfermines' en què igualment es veien peus negres i llambordes reconvertides en orinals, però afirmo que la quantitat de pixadors irrespectuosos ha anat a més. Hi havia racons maleïts de micció, és veritat, encara que mai van ser tants els espais destinats a aquesta disfunció social.
Notícies relacionadesTot és comprensible, només faltaria. No obstant, fa una mica de mal observar una ciutat, tan cuidada durant 11 mesos i mig, arrasada en 10 dies sense contemplacions. Sé perfectament que el desastre va inclòs en els pressupostos, que són diners i que, aquests sí i amb el teu permís, Vespasià, fan pudor. Una pudor de pujada de taxes que tomba.
