Última conversa amb Xevardnadze

La Fundació Internacional Olof Palme va engegar l'any 2009 dos projectes a Tbilisi (Geòrgia). Un programa d'intercanvi d'estudiants de la minoria armènia dins Geòrgia, a la regió d'Adjària i Kakheti, acollits per famílies georgianes per tal de fomentar la integració dins la societat i les institucions georgianes atès que la manca de coneixement de la llengua els impedeix seguir estudis universitaris. I també un programa de col·laboració amb les universitats locals.

Aquests dos programes m'han permès en els últims anys tres viatges a la zona i viure de ben a prop els canvis polítics que s'han produït. Va ser precisament al febrer del 2012, en plena onada de fred, quan vaig poder parlar llargament amb el retirat president Eduard Xevardnadze. L'objectiu era repassar els aspectes centrals del final de la guerra freda, de la Unió Soviètica i la caiguda del Mur de Berlín. Xevardnadze vivia a Krtsanisi, zona residencial enfilada al voltant d'un cim, en un gran casalot envoltat per una tanca i vigilat per un imponent desplegament policial. Era la concessió del controvertit president Saakaixvili, que va enderrocar com a president de Geòrgia l'home que va teixir al costat de Gorbatxov la transformació política i social més important de final del segle XX.

Delicat de salut però amb bona memòria i fina ironia va anar desgranant els seus records en una conversa que amb la seva mort esdevé un fidel retrat del personatge. L'arrencada va ser l'Europa de postguerra: «Després de la segona guerra mundial, Stalin va destacar mig milió d'homes al cor d'Europa. Sabíem que Estats Units tenia la bomba atòmica, i nosaltres no. La nostra mesura de dissuasió era que Occident sabés que si atacava Rússia amb el poder nuclear, nosaltres convertiríem Alemanya en un camp de batalla».

Parlava pausadament i apuntava amb el dit, amb aquell gest tan característic que coneixíem del Xevardnadze dels anys poderosos. Assegut amb sabatilles de llana grises, es cobria les cames amb una manta gastada de quadres. En aquella estança de Tbilisi, a la qual s'accedia per unes llargues escales, semblava que el temps estigués suspès. Però en la seva memòria hi quedaven els moments decisius: «Gorbatxov, quan em va nomenar per substituir Gromiko, tenia al cap la necessitat d'un canvi radical en la política exterior: substituir la confrontació militar amb Occident per una nova cooperació i obtenir recursos econòmics per competir i crear riquesa».

I en aquella responsabilitat va viure un autèntic moment històric: la caiguda del Mur de Berlín de la qual Xevardnadze en guardava episodis inèdits: «La història anava molt de pressa. Amb Gorbatxov havíem decidit obrir progressivament les fronteres de la RDA. Era la conseqüència de la perestroika. Aquell 9 de novembre del 1989 volíem anunciar que es permetria viatjar a l'altra banda del mur amb visat, que els alemanys orientals també podrien viatjar a altres països, que hi hauria eleccions lliures i nou govern. Havíem quedat que jo viatjaria a Berlín com a representant del Govern de Moscou. No és sabut, però vaig intuir que Gorbatxov havia d'acompanyar-me. No sabia què podia passar, però si es produïen aldarulls jo només era ministre d'Afers Estrangers. No tenia comandament sobre l'exèrcit, no podia ordenar que no disparessin, cosa que sí que podia fer Gorbatxov, com va fer».

Les relacions entre Gorbatxov i Xevardnadze varen bascular entre l'amistat i l'enfrontament: «Érem molt amics, però al final la relació va ser molt dolenta. En una reunió del Partit Popular vaig informar que es preparava la contrarevolució. Havia previst que Rússia no aguantaria la perestroika gaire temps. Quan vaig dimitir, Gorbatxov es va enfadar molt. A l'acabar de parlar a la reunió del politburó em va acusar de tenir més informació que ell. A l'Acadèmia Diplomàtica hi havia molta gent del KGB i jo sabia que si no presentava la meva dimissió la contrarevolució avançaria i tornaríem a l'antiga URSS». I així van acabar les coses.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

De lA seVA Geòrgia i de les relacions amb Saakaixvili, el seu successor, no en volia parlar gaire: «L'error més gran ha estat envair Ossètia del Sud per tractar de recuperar-la provocant la resposta de Rússia, que va envair-nos pràcticament fins les portes de Tbilisi; Abkhàzia i Ossètia no s'haurien perdut si no hagués estat per Rússia, però Geòrgia ha de restablir les seves relacions amb Rússia. No hi ha cap altra sortida».

La seva fidel secretària li diu unes paraules en georgià i em demana que donem per acabada la conversa. Xevardnadze està fatigat. Segurament aquesta va ser una de les últimes entrevistes que va concedir. Poc més de dos anys després s'ha apagat definitivament.