Compromisos innegociables

Les eleccions europees del 25 de maig passat han configurat un Parlament Europeu més fragmentat que mai, cosa que posa en risc l'avanç del projecte europeu. El Partit Popular va aconseguir una ajustadíssima victòria. L'alt índex d'abstenció va beneficiar l'auge de partits populistes i xenòfobs, i això ha ocasionat terribles conseqüències: un de cada sis diputats ocupen els seus escons amb l'objectiu de dinamitar el projecte europeu. Amb tot, la majoria proeuropea va acordar un repartiment de tasques en els càrrecs institucionals del Parlament per garantir-ne el funcionament.

Els resultats s'expliquen en bona part per la ineficaç i profundament injusta gestió de la crisi econòmica que ha pilotat la folgada majoria que ha tingut fins ara la dreta europea en totes les institucions comunitàries. Una agenda basada en un còctel econòmic i social demolidor: austeritat, devaluació interna (empobriment via salarial) i una política monetària restrictiva. Tot això ha estat decidit amb mecanismes opacs i de baixa intensitat democràtica, i aplicat amb entusiasme per governs com l'espanyol i el català. Amb el pretext de salvar l'euro hem acabat sacrificant bona part dels europeus.

Tenint en compte el resultat dels comicis europeus i la falta de majories parlamentàries clares, recau sobre la socialdemocràcia europea una enorme responsabilitat. La influència dels socialistes europeus serà en aquesta legislatura determinant. Especialment per la nostra capacitat d'interlocució i diàleg amb altres grups, que hauríem de reforçar amb la resta de l'esquerra, verds i liberals.

Però, ¿amb quins objectius? Primer, impulsar la recuperació econòmica amb inversions i incentius fiscals i monetaris que forcin una sortida de la crisi centrada en el benestar dels ciutadans. Segon, blindar les eines de progrés de l'estat-nació del segle XX situant-les ara a nivell europeu: estàndards laborals, salari mínim interprofessional, protecció per desocupació, serveis bàsics garantits, igualtat assegurada entre homes i dones, harmonització fiscal o un potent pressupost federal. Tercer, eixamplar la democràcia a Europa situant-ne el cor, el Parlament, al centre de les nostres decisions de manera que es guanyi en transparència i control per part del ciutadà.

Dimarts passat el Parlament Europeu va debatre i va validar Jean-Claude Juncker com a president de la Comissió Europea. El Consell de la UE el va designar prèviament al tractar-se del candidat de la llista més votada, tot i els dubtes inicials i el rebuig de Cameron. Davant l'absència d'una majoria parlamentària alternativa, bona part del Grup Socialista Europeu va facilitar la investidura amb l'objectiu de consolidar el precedent d'escollir el president de la Comissió mitjançant les eleccions europees. A canvi, la nova Comissió impulsarà un pla d'inversions a través del Banc Europeu d'Inversions i la modificació del pressupost comunitari, aplicarà nous criteris de flexibilitat al Pacte d'Estabilitat i Creixement per evitar més retallades en els serveis públics, augmentarà els recursos i la cobertura del combat contra la desocupació juvenil i, finalment, es desbloquejarà la directiva contra discriminacions de gènere, origen o orientació sexual. Com a representant dels socialistes catalans no vaig recolzar Juncker. Ho vaig deixar clar des del principi. Tampoc ho va fer finalment la resta de socialistes espanyols. ¿Per què? Les exigències de la ciutadania catalana davant Europa són avui més grans que mai. I així han de ser. Particularment quan es fan des de profundes conviccions europeistes com les nostres.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El patiment causat per unes polítiques impulsades per la dreta europea durant la crisi han decantat el sentit del meu vot. És impossible no identificar la candidatura de Juncker i el Partit Popular Europeu amb les mesures d'austeritat imposades per la troica als països que hem patit en primera persona les seves dramàtiques conseqüències socials, tot i que ara intentin autoesmenar-se. Els socialistes estem obligats a visualitzar que som l'alternativa capaç de recuperar l'ànima d'Europa. La idea d'Europa. Un projecte col·lectiu basat a compartir dignitat, justícia i drets on la solidaritat havia estat sempre el seu motor.

Ja durant la campanya electoral em vaig comprometre a no recolzar Juncker. Un compromís que mai he dubtat a mantenir públicament. I per a mi, els compromisos amb la ciutadania són innegociables. Per això vaig complir la meva paraula amb els electors. Només sent coherents i complint els nostres compromisos podrem guanyar en credibilitat i recuperar la confiança perduda de la ciutadania.