El llam que engendra el tro

La veritat, sóc un paio amb sort. Però la sort s’ha de buscar i cal treballar de valent. A vegades es pateix i altres vegades se sent el pessigolleig de l’èxit. Des dels 4 anys, sento una vibració enorme entre les cames. Els motors han anat creixent i jo no he deixat de ser un noi prim i potser fràgil. Fins i tot vaig haver de fer una dieta d’engreix, com si fos bestiar. Era per evitar que la moto corregués més que jo i, sobretot, perquè en una relliscada no em caigués la moto a sobre.

M’agraden les motos quan les sento per darrere, perquè això vol dir que davant meu no hi ha ningú. Fins i tot el mateix dottore diu que m’estima. I el públic porta el meu número a les samarretes o el fa onejar a les grades. Fins i tot el meu avi ha après tot el que jo sé de motos. M’agrada anar a veure el meu avi quan no faig voltes pels circuits del món. Ara ja no hi vaig tot sol, perquè l’Àlex, que és el meu germà petit, també participa en aquest circ. I després, en aquells hiverns de Cervera, juguem a empaitar-nos per les carreteres tallant la boira.

Tenia 15 anys i 125 dies quan vaig pujar per primera vegada a un podi del Mundial. Va ser a Donington Park, al Gran Premi de la Gran Bretanya. Allà no hi havia policies de trànsit que em demanessin la documentació a cada avançament. Em vaig posar entre les altres motos i vaig acabar primer. Així va començar el vici de guanyar. I així continua. Ara, incomprensiblement, em diuen el tro de Cervera. A mi, que sempre ric i parlo en veu baixa. Però ja ho he dit abans: els motoristes som centaures fràgils. Qui més qui menys porta diversos metalls al cos. No es veuen, però sabem que hi són: titani, ferro, plàstic. Estem fets del material que ens ajuda a vèncer, i les esquerdes de les clavícules, els peronés, els canells i els avantbraços ens recorden cada nit el risc d’una caiguda. El nostre cos no surt a la pista carenat. L’aire de la velocitat se’ns fica als ulls i al nas i a vegades ens fa dubtar si en efecte ens agrada conduir.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Després hi ha el món real, el de les nits i les festes. Cal triar bé els amics, perquè no és bo que un amic sigui alhora el teu contrincant. Tenia una xicota que sempre es quedava a casa mentre jo buscava la bandera de quadros de l’arribada. Ho vam haver de deixar perquè és difícil ser la dona d’un pescador, d’un soldat o d’un torero. Però jo no penso que puc caure. En el fons és com si corregués amb un parell d’àngels que em mantinguessin dret sustentant-me a cada costat de la moto, potser àngels que sabessin conèixer l’angle dels revolts i el desplaçament del centre de gravetat per evitar la caiguda. Això pel que fa a les curses, però es pot anar en moto amb el plaer del genet solitari. M’agraden les motos per córrer, però en realitat m’agraden les motos per veure-les en repòs: aquells tubs d’escapament brunyits, aquells carburadors temptadors, aquella bellesa de la potència fan que quan vaig pel carrer giri el cap cada vegada que veig una moto. M’agraden els semàfors perquè és on culmina el gran acte de la vanitat. Un altre motorista espera amb nosaltres. No ens mira als ulls ni vol saber qui viu a l’interior del casc. Notem com examina l’atracció de l’enginyeria. Per als altres motoristes el més important no és la possessió de la moto sinó l’entrega incondicional de la moto. A vegades, de nit, vaig al meu petit museu i ensumo com un felí en zel les parts més íntimes del motor aturat. Potser algun dia aconseguiré que es desperti al notar la meva presència a prop.