Indústria i artifici

L'Auditori del Fòrum de Barcelona es va omplir d'empresaris per escoltar el president de la Generalitat, Artur Mas, i el conseller d'Empresa i Ocupació, Felip Puig, posant en escena les virtuts i els reptes de la política industrial del Govern català. Focs artificials. No puc mirar-m'ho des d'un altre punt de vista. Està bé intentar crear una atmosfera d'esperança i optimisme entre l'empresariat del nostre país. El que no comparteixo tant és que el Govern dissimuli les grans mancances de la seva política de suport al teixit productiu, amb actes que tenen més de posat que no pas de realitat a l'hora d'apostar per la indústria a Catalunya.

No voldria posar en dubte les bones intencions del Govern, però en aquesta matèria les empreses necessiten alguna cosa més que voluntat, discursos i esperança. El que fa falta és que la determinació es converteixi en prioritats polítiques i pressupostàries. El que ens convé no és que s'enunciïn tot el seguit de dades favorables que la nostra economia acumula de manera encara incipient, sinó que s'aposti decididament pels sectors estratègics que avui poden empènyer la nostra economia. Sabem que creix sostingudament la producció industrial, que seguim impulsant el conjunt de les exportacions de l'Estat

-cosa que no és estranya en un context d'enorme contracció de la demanda interna- i que la inversió extrangera es concentra positivament al nostre país. Però també es veritat que aquestes dades encara no impliquen la creació neta d'ocupació. Com ho és també que la precarietat s'ha instal·lat de manera endèmica al nostre mercat de treball. El que implica una greu amenaça si el Govern pretén realment -i tinc els meus dubtes- superar el paradigma de competitivitat basat en la reducció dels costos laborals i obrir la porta a la construcció d'un model industrial que es fonamenti en la qualitat de la producció, la inversió en recerca i innovació i en la millora en la qualificació professional.

Però aquesta aposta no es fa només amb discursos ni actes d'afirmació en què es barreja l'èpica de la situació que viu Catalunya amb la peremptòria necessitat del Govern de la Generalitat de contribuir a crear seguretat i confiança entre l'empresariat en un moment  de canvi i incerteses en el terreny econòmic, i sobretot polític i social. En altres paraules, faria bé el Govern de dedicar més esforços a aprofundir en el diàleg amb els agents socials i econòmics, a fer cas de les seves propostes expressades reiteradament en tots aquells àmbits en què hem estat convocats o hem generat per voluntat pròpia, i abandonar aquesta estratègia de propagandisme industrial que no ajuda gens a enfortir el teixit productiu al nostre país.

Seria  una magnífica notícia si el Govern, en comptes de retallar en els programes de suport a la indústria, prioritzés unes partides pressupostàries que ja ni sostenen la promesa electoral del president de convertir la Generalitat en una administració bussiness friendly. No només és necessari ampliar les partides que el Govern dedica a facilitar la creació i el sosteniment de les empreses, sinó que també és clau que la distribució d'aquest pressupost s'inspiri en una veritable selecció dels sectors que són o poden esdevenir motors per al desenvolupament econòmic.

En aquests moments, més aviat sembla que el Govern destina els recursos en funció de les pressions patronals. No es pot pensar una altra cosa quan es comprova que assistim a un simple repartiment de recursos i no a una aposta política derivada de l'evolució dels sectors estratègics, del diàleg amb sindicats i empresaris ni del compromís amb un canvi de model productiu.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Contrasta aquesta tebior a l'hora d'orientar la política industrial i els escassos recursos consignats amb la duresa que mostra el Govern en altres camps. Es poden imaginar que em refereixo a les paraules del conseller Puig en relació amb la reducció de les prestacions per desocupació a les persones aturades que rebutgen dues ofertes de treball. El conseller és més dur quan parla d'ocupació que no pas quan ho fa posant-se el barret d'empresa. Injust i innecessari.

Injust perquè no hi ha aturats que rebin dues -ni tan sols una- oferta d'ocupació. En aquest cas, està clar que es dirigeix a la galeria. I innecessari perquè en aquest context de crisi que patim especialment els treballadors i les treballadores, a l'atur o no, és absolutament sobrer incrementar l'angoixa que viuen milers de famílies. És clar que aquestes famílies no van assistir als focs articials de l'altre dia a l'Auditori del Fòrum de Barcelona.Secretari general d'UGT Catalunya