El puzle regional francès

És curiós. Un repàs dels mitjans de comunicació mostra que formalment els problemes que ara preocupen la societat francesa i els seus polítics són similars als que treuen el son als que vivim més ençà dels Pirineus. Per un costat, abunden les denúncies d'inversions multimilionàries en obres faraòniques que s'han demostrat inútils o mal dimensionades. Entre elles no hi falten autopistes de peatge, com la Pau-Langon, de 150 quilòmetres, per la qual a penes circulen automòbils. El fantasma del rescat per l'Estat ja flota en l'ambient. Ni tampoc aeroports, com el de Grenoble, que, a només 50 quilòmetres del de Lió, pugna desesperadament per sobreviure atraient els que pretenguin practicar l'esquí als Alps veïns. ¿No els sona a déjà vu aquí, a casa nostra? Amb una diferència, que almenys Grenoble ja ha aconseguit 337.000 passatgers l'últim any, una nimietat davant els 8,5 milions de Lió, que malgrat tot està infrautilitzat. Però també ha escandalitzat la inversió de 41 milions en l'edificació d'un segon museu del mar a Biarritz. O els 14 milions enterrats en un de dedicat al cine a Angulema que es manté tancat des de fa dos lustres perquè ningú vol fer-se càrrec de les despeses de manteniment. També Marsella s'ha unit al malbaratament dedicant 56,7 milions a un sofisticat centre polivalent de patinatge sobre gel que ara, davant la falta d'assistència, vol reconvertir en una immensa piscina.

La classe política francesa en el poder, i part dels mitjans de comunicació, atribueixen a la tímida descentralització administrativa empresa pels seus antecessors la raó d'aquests excessos. Segons l'estadística oficial 36.700 municipis, 101 departaments i 22 regions metropolitanes donen lloc que 562.000 càrrecs electes amb 1,9 milions d'empleats administrin el 12% del PIB. La conclusió és fàcil d'imaginar. Redimensionar i recentralitzar. Una recepta molt similar a la que pretén aplicar a Espanya el Partit Popular... i algun més. Però el cas francès té unes peculiaritats que la recepta no sembla tenir en compte. És sabut que són molts els diputats i els alts càrrecs del Govern que, residint a la capital, són a la vegada alcaldes d'un municipi de províncies. La seva continuïtat en el càrrec estatal depèn de la reelecció com a regidors, de manera que tendiran a utilitzar els fils que directament o indirectament controlen del pressupost estatal per fer-la més probable. El poder de decisió ja estava molt concentrat a París i el que feien els responsables locals era utilitzar les seves influències a la capital per escombrar cap a casa.

Vist el grau de centralització política característic de l'Administració gal·la és el redimensionament l'única font principal del buscat estalvi de 12.000 milions en 10 o 15 anys. El primer pas va consistir a reorganitzar les 22 peces del puzle dibuixat el 1983, format per les regions de la França metropolitana. Es va iniciar un procés que, partint del principi que els límits no es toquen, va pretendre enganxar algunes peces fins a rebaixar-les com a mínim a 13, com va aprovar dijous passat l'Assemblea Nacional. No sembla que els encarregats de l'operació tinguessin presents consideracions històriques en la seva tasca. Així, per exemple, Alsàcia i Lorena, la singularitat cultural de les quals és notòria, no només es fusionen sinó que també incorporen la Xampanya. I l'Alvèrnia, de tan forta personalitat, en ple massís central s'uneix a Roine-Alps amb capitalitat a Lió. Només Còrsega, per la seva insularitat, i curiosament l'Illa de França, ocupada gairebé totalment per París, es mantenen intactes i desmenteixen l'afirmació que el procés busca crear regions de dimensió europea.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

s'ha resolt la discussió. Per cert, només un minoritari partit ecologista va reclamar que la que ara denominem Catalunya Nord es constituís en regió. Poc ressò va tenir la proposta. El ministre de l'Interior, Bertrand Cazeneuve, com a bon tecnòcrata, es va mostrar inflexible a qualsevol concessió després d'afirmar textualment «que no hi ha un mapa que respecti a la vegada l'eficàcia econòmica, els rius i les valls i les preferències del cor». Està previst que a partir del 2016 els departaments limítrofs que estiguin descontents amb la seva adscripció puguin convocar un referèndum per, en cas de majoria, en un procés de tallar i enganxar, segregar-se i unir-se a la regió veïna. No sembla que hi hagi la mateixa fòbia que a Espanya a les consultes populars. Per tant el nou puzle pot trigar a arribar al seu disseny definitiu. Tampoc crec que tingui gaire importància. Tornem sempre a Lampedusa: es tracta de canviar-ho tot perquè res no canviï. I pel que fa a l'estalvi que la nova divisió aconseguirà, ho haurem de veure.

Economista