Fiscalitat i grans empreses
Seria desitjable la creació d'un índex públic sobre la conducta fiscal de les multinacionals
La viabilitat de l'Estat del benestar és un tema que preocupa i fins i tot, en ocasions, angoixa. Molts ciutadans (de 50 i 60 anys) es pregunten com els quedarà la pensió. Alguns hauran de renunciar a petits luxes: les vacances o el viatge amb els amics. En altres casos, ajustar una vida, ja senzilla, després de molts anys de treball honest. En altres ocasions, són angoixes per situacions de gran precarietat. Molta classe mitjana sap que els seus ingressos minvaran substancialment després de la jubilació, mentre veuen com els seus fills accedeixen a feines temporals, sense solució en el mitjà termini. ¿Com els podran ajudar un cop jubilats i amb poques rendes? Els han donat una formació, però no tenen esperances de futur.
¿És viable l'Estat del benestar? La meva resposta és clarament que sí..., si fem el que toca. En el curt termini, es poden identificar cinc amenaces per a la seva viabilitat. Pel costat dels recursos necessaris (els ingressos fiscals): el petit frau fiscal de ciutadans i petits empresaris. Cada frau, aïlladament considerat, és petit però a l'estar tan estès acaba sent un problema molt greu. La segona amenaça és l'elusió fiscal i la pràctica de les grans empreses que transfereixen beneficis a paradisos fiscals. En total, estem parlant d'estimacions que van de 40.000 a 90.000 milions d'euros. Només amb una part d'aquesta quantitat acabaríem amb els ajustos.
Pel costat de les despeses també tenim amenaces: l'abús de prestacions i el fet d'afavorir una demanda il·limitada de serveis i atenció públics sense taxes que modulin el consum del bé públic; la mala gestió, l'ús poc eficient de recursos econòmics i humans o la gestió ineficient, i la corrupció. Millorar en aquests cinc factors faria qualsevol ajust més suportable: és possible que calgui augmentar més l'edat de jubilació o limitar prestacions públiques, però seria en unes dimensions i un abast menors, si fos necessari.
Vegem el tema de l'elusió fiscal i la transferència de beneficis per part de multinacionals a paradisos o semiparadisos fiscals. Les quantitats no són gens menyspreables. L'OCDE calcula que el pagament mitjà de les grans companyies transnacionals és del 5%. A Espanya, la majoria de les nostres empreses paguen el 25% o el 30%. En aquest punt, s'ha d'agrair als empresaris complidors amb les seves responsabilitats fiscals i valorar l'enorme importància de la seva funció econòmica i social.
Apple, Starbucks, Barclays, Amazon, Google i eBay, entre altres, han estat denunciades per males pràctiques. Val a dir d'entrada que si ho fan és perquè se'ls permet, fins i tot és legal. Algunes han canviat (SABMiller) i avui, de manera transparent, expliquen a la seva web com i on paguen els impostos. El 2009, el G-20 es va comprometre a limitar aquestes pràctiques. En cinc anys s'ha fet poc, però si es compleixen els calendaris el 2015 s'activarà el projecte BEPS (Pla d'acció contra l'erosió de les bases fiscals i transparència de beneficis de multinacionals), impulsat per l'OCDE.
És una gran oportunitat per evitar la competència en l'àmbit fiscal i afavorir una competència més gran i més lleial en el mercat. No és la solució total, però és un pas en la bona direcció per evitar la deslocalització de rendes i capitals cap a paradisos fiscals.
Avui estem en dies convulsos on la reacció a situacions viscudes com a injustes és agressiva. No ens hem d'equivocar, ni d'enemics, ni d'estratègia: els enemics no són els mercats, ni les empreses (la solució a l'actual crisi demana més empreses i més bones); tampoc l'OCDE o l'FMI, sinó els que tenen voluntat i poder per modificar les regles del mercat a favor seu en detriment de sistemes més eficients.
Mentre no arriben les recomanacions de l'FMI -que defensa amb fermesa les polítiques distributives, amb la consegüent sorpresa de molts- i no es posa en marxa una Autoritat Impositiva Mundial (la WTA com ja suggeria Vito Tanzi als anys 90 des de l'FMI) es poden fer moltes coses cada dia: recolzar els polítics que estan empenyent l'esmentada iniciativa BEPS i comprar menys en les marques que tenen tan males pràctiques.
Com a consumidor, li suggereixo que no li compri al pitjor, sinó al menys dolent. Com a consumidors responsables podem influir, i molt, en la millora del comportament de les empreses. També seria desitjable la creació d'un índex públic sobre el comportament fiscal de les grans multinacionals al nostre país. Tot plegat crearia un incentiu a la millora del comportament empresarial d'una força enorme i redundaria en la viabilitat de l'Estat del benestar. Institut de Governança i Direcció
Pública d'Esade.
