La roda
L'orgull transitori del PSC
L'elecció de Miquel Iceta com a líder transitori del PSC ha tornat l'orgull a la militància del partit. Això podria semblar un afer intern de poca transcendència si no fos perquè per treballar a favor d'un projecte polític és necessari creure-hi i tenir l'autoestima alta (cosa que tenien per terra). A més, arran de la crisi institucional que viu el nostre país, el PSC començava a ser un actor pel qual poca gent tenia el mínim respecte. Una situació perillosa i anòmala quan hi ha voluntat de tenir un debat serè i democràtic. No obstant, només cal escoltar com molts dels referents polítics i mediàtics de Catalunya parlen d'Iceta per veure que el nou líder socialista i el seu projecte els mereix la mateixa consideració que el que ells defensen amb convicció.
Els socialistes tenen molt poc temps per refer-se i per assumir amb naturalitat la impossibilitat que cap partit polític és majoritari per si mateix a Catalunya. Cap. Per això té sentit imaginar escenaris imminents amb noms i mides de partits de tota mena, però amb la mateixa vocació de ser majoritaris. Des d'aquesta perspectiva, l'escissió d'Avancem, o la creació del Moviment Catalunya, no tindria cap sentit si no fos perquè la decisió estava presa abans de la dimissió de Navarro -que els va deixar amb el cul a l'aire- o perquè han interioritzat, com li va passar a Eusko Alkartasuna amb el Partit Nacionalista Basc, que han nascut per pactar.
L'orgull transitori pel qual passa el PSC és tan sols la primera pedra perquè l'esquerra de diferents colors i intensitats pugui proposar nous horitzons que donin resposta als seus ideals a Catalunya. I precisament per això, són els primers interessats a trobar una solució al debat independentista i poder passar pantalla d'una vegada per sempre.
